De la incapacitat, profit

Detenció, empresonament preventiu, judici amb peticions de penes altes per als líders, i repressió a d’altres nivells de l’independentisme, va ser la tàctica estatal per frenar el procés català. A les portes de la dura sentència, l’Estat manté la seva incapacitat innata de resoldre la qüestió catalana d’alguna manera que no sigui amb repressió. En uns mesos, el president del govern de l’Estat ha passat d’asseure’s amb el president de la Generalitat per dialogar, a amenaçar-lo amb l’aplicació del 155 per suprimir l’autonomia, malgrat que no es donin les circumstàncies que el van fer implementar ara farà dos anys.

No fa gaires dies, Sánchez assegurava que calia “encarar el conflicte de convivència que viu un territori d’Espanya: Catalunya”. Els escassos quilòmetres que separen l’aeroport del Prat de la Pineda de Gavà no li van ser suficients ahir per adonar-se de la naturalesa política del conflicte. Això sí, va creuar Viladecans en cotxe oficial i en 6 minuts, ben diferent de l’any i mig que la justícia va obligar a viure-hi confinada Tamara Carrasco.

I és que Sánchez gairebé necessita el 155, no perquè la detenció dels CDR hagi crispat la societat, ni perquè el president Torra condemni tèbiament la violència, sinó perquè les enquestes indiquen que el PP de Casado revifa. Ja fa mesos que l’Estat, el seu govern i els partits estatals –inclòs Iglesias– han renunciat a resoldre l’atzucac català, només busquen treure’n rèdit. No s’hi capfiquen, més o menys repressió i a treure’n algun guany. Ciutadans mateix acceptarà avui una moció de censura a Torra que van negar-li al PP fa dies, també per les enquestes.

L’excusa per tornar a aplicar el 155 serà el relat construït del terrorisme dels CDR, les resolucions del Parlament, les manifestacions per la sentència, que alguns funcionaris treballin el 12-O o qualsevol altre motiu sobrevingut. Perquè dos anys després del 1-O, l’Estat no proposa cap altra via de resolució que la repressió i la utilització de Catalunya per fer campanya, i ja n’hem fet quatre, d’eleccions generals, en quatre anys!