Identitat

“...van començar a dur la roba estreta i ajustada al coll, a la catalana; portaven bosses a les corretges i, al cap, duien barrets per damunt de la caputxa. A més, portaven grans barbes espesses com fan els espanyols...”. Així és com ja diferencia catalans i espanyols el capítol 9 de la Crònica del conegut com Anònim Romà, escrita pels volts del 1357. Expliquen el canvi de moda que va succeir a Roma i altres ciutats italianes i clarament mostra que els catalans eren una cosa i els espanyols, una altra. Els romans medievals diferenciaven dues identitats.

I sense moure’ns del segle XIIII, Francesc Eiximenis, en el seu Com usar bé de beure e menjar, del Terç de Lo Crestià, una guia que incidia en els costums i les normes morals a la taula, contrasta el que fèiem els catalans amb la resta de països. Diu: “La nació catalana esquiva excessivament tota superficialitat en viure en comú.” Avui dia, això potser ha canviat una mica, puix la golafreria mana arreu. Però no pas per a tothom. I moltes diferències persisteixen, per exemple el fet que el català és un poble micòfil, cosa que no ho era majoritàriament Espanya fins fa només quatre dies. Eiximenis afirma que les normes catalanes de comportament a taula eren molt diferents a les espanyoles i s’assemblaven més a les occitanes i les italianes (del Nord, naturalment).

El fet identitari català al segle XIIII era clar i no hi ha cap motiu per pensar que avui dia no sigui així, independentment de l’origen de tots els qui han vingut a viure en aquest racó de món. Tanmateix, actualment parlar d’identitat catalana és posar-se en el punt de mira i ser bescantat sobretot pels caps de brot del règim de falsaris que dominen certs mitjans de comunicació del país, inclosos els minsos puntals de poder esquifit que tenim a Catalunya.

La identitat és quelcom absolutament fonamental en tot grup humà i és justament allò que li dona una personalitat pròpia, que el fa ser i sentir-se diferent, la qual cosa no és, per se, dolenta. Fixeu-vos si arriba a ser important, que el famós DNI espanyol, no només encapçala el seu anvers amb les paraules “España: Documento Nacional de Identidad”, sinó que sota del nom, al costat del sexe, encara ha d’afegir: “Nacionalitat: ESP”, per si no quedava clar en el context.

Si hom gosa dir que vol una Catalunya catalana, que es prepari per a patir tota mena de desqualificacions per part d’alguns que, tot i proclamar-se independentistes, en realitat tenen por de perdre la menjadora. Us titllaran de: feixista, racista, xenòfob, supremacista... la rastellera de penjaments serà notable i constant. Escolteu: brams d’ase, no pugen al cel. O és que els portuguesos no volen un Portugal portuguès? O els danesos una Dinamarca danesa? La identitat catalana existeix. I pot ser assumida per tothom que vingui de fora, faci 100 anys que viu entre nosaltres o en faci cinc. No és un invent de quatre esverats (hiperventilats, en diuen ara) i qui no la vol reconèixer és perquè té interessos, sovint inconfessables.

Ara fa dos anys vam fer un referèndum que a part de llibertats i democràcia, també parlava de la identitat d’un poble. Alguns individus sinistres que fa massa temps que estafen la població, us diran que no. Però, dos anys després, el més calent encara és a l’aigüera i, de moment, només podem commemorar una enganyifa. “Allò que hi va haver l’u d’octubre fou un referèndum d’autodeterminació i l’independentisme el va guanyar. I el que farem serà complir amb aquest mandat.” No són paraules meves. Les va dir un dirigent que ara ho nega tot, inclosa la nostra forma de ser.

La identitat catalana és seriosa. És complidora. Del català, la paraula. O: paraula de català, tant és avui com és demà. No ens calen més referèndums. Només cal que molta gent compleixi la paraula donada i treballi perquè així sigui, dos trets genuïns d’identitat catalana. Una nació que vol tornar a ser un estat sobirà com havia estat temps enrere és la seva Identitat, la seva Llengua i la seva Història: tres peus que s’alimenten mútuament i que no es poden separar ni tergiversar, i encara menys manipular ni recórrer a una multiculturalitat que, en el fons, només ofereix una identitat espanyola (o francesa al Rosselló).

Sense el passat de la nostra nació (inclosos els episodis violents que fereixen les fleumes nostrades) no es pot entendre el present i, aquest present, si el volem sobirà, només podrà ser si tenim cura d’aquesta Història, d’aquesta Llengua i d’aquesta Identitat. Si no és així, estem, irremissiblement abocats a l’extinció com a poble.