Temporal al BCE

Els resultats de l’analítica de l’economia de la zona euro que ha vist el metge en cap del BCE, Mario Draghi, no li ha agradat. De fet, des del març del 2015 que el malalt va tenir una greu crisi i va entrar en cures intensives fins a finals del 2018, moment que Draghi va decidir començar a retirar-li les amfetamines i es va limitar només a comprar deute net, la reacció no ha estat satisfactòria. Fins a aquell moment, al malalt se li havien injectat tres bilions d’euros, i semblava que començava a reaccionar, però ha necessitat pocs mesos per adonar-se que podria haver estat una reacció a les drogues i ha hagut de tornar al tractament intensiu.

En el comitè hospitalari del BCE que va decidir reiniciar la teràpia no hi va haver unanimitat dels especialistes. Els països que tenen els comptes sanejats i que són els més rics, no veuen amb bons ulls els sacrificis que han de fer els seus compatriotes i el cost que suposa per a tota la societat estalviadora la situació d’interessos pràcticament a zero i les dificultats que aquesta política genera a la seva banca. Tampoc els agrada aquesta facilitat d’acudir a la finestreta del BCE i aconseguir diners per finançar dèficits que fa anys haurien de tenir plans de reducció. És per això que proposen evitar la generalització i tornar al temps en què es feien vestits a mida imposant plans d’austeritat a canvi de les ajudes. Però Draghi ha demostrat ser inflexible i, malgrat les reticències, reinicia el seu programa de compra de deute i, a més, incrementa la penalització dels dipòsits dels bancs del 0,4% al 0,5% per obligar-los a donar més crèdit. Suposo que el sanedrí del BCE que va prendre aquesta decisió seria molt mogut, ja que una representant alemanya, Sabine Lautenschläger, tot i no revelar-ne els motius, va dimitir del comitè executiu del BCE quan encara tenia dos anys més de mandat. Sabem, això sí, que estava radicalment en contra de la política expansiva i l’anunci, tot i que es farà efectiu a final d’aquest mes d’octubre juntament amb el final del mandat de Mario Draghi, va coincidir amb el comunicat de la represa del nou programa.

El fet que el BCE sigui una institució vertaderament autònoma és una benedicció per a tots nosaltres. Cap més organisme podria haver pres una iniciativa com la que va prendre Mario Draghi el març del 2015 per salvar la crisi del deute i el mateix euro, amb l’oposició radical d’Alemanya i els seus aliats nòrdics. Fins i tot els alemanys van portar aquest fet davant del seu tribunal constitucional, tot i que no els va sortir bé. Però cal dir que el BCE s’ha trobat molt sol en aquesta batalla per reactivar l’economia; cap país ha atès les continuades demandes de Draghi perquè els governs també fessin els seus deures, una crida que ha tornat a fer ara. Nosaltres fem el que hem de fer i necessitem que vosaltres també feu la vostra tasca, ve reiterant Draghi. Demana als països que ho poden fer, que són bàsicament els nòrdics rics, com ara Alemanya, Àustria i Holanda, que posin en pràctica polítiques més expansives per ajudar la resta d’economies i, per una altra banda, les constant apel·lacions als governs del sud perquè facin reformes profundes tampoc ha tingut resposta. Els estats francès, espanyol i italià són una troica de països que necessiten fer grans reformes; Emmanuel Macron ha començat i la resistència social és forta. A l’Estat espanyol i Itàlia, instal·lats en el no govern o en el populisme, serà difícil assumir aquest cost. Una inacció que encara enerva més les societats i els governs contraris a les polítiques expansives.

De moment, el govern en funcions espanyol enviarà abans del 15 d’octubre a Brussel·les el pla pressupostari 2020 perquè se l’estudiï i li doni el vistiplau. És un fet una mica estrany, ja que encara no s’ha pogut aprovar el sostre de despesa ni els objectius d’estabilitat, imprescindibles per a la confecció d’un pressupost, i sense pressupost també és impossible que les comunitats autònomes puguin confeccionar els seus, malgrat que el govern espanyol els ho demana. És a dir, el desgavell és descomunal i les previsions pressupostàries seran més fetes a ojímetro que fonamentades en bases reals. Entenc perfectament que Mario Draghi marxi i descansi de tota aquesta política. Això no és seriós, deu pensar.