El guardaespatlles

Heus aquí que el millor guardaespatlles del món ha estat assassinat fa uns dies. Quasi podria escriure que naturalment era de l’Aràbia Saudita. Protegia un rei, el rei era vellet i, com també sol passar amb tots els reis vellets d’aquest món, era el rei qui estava malalt i no pas el seu guardaespatlles. La notícia de l’assassinat d’Abdel Azis al-Fagham, que així és com es deia el guardaespatlles, no la posa en dubte ningú. En canvi, l’explicació oficial, emesa, suposo, per un portaveu del govern de l’Aràbia Saudita, no hi ha ni un periodista que se la cregui. I això que és fàcil perquè, tant en les dictadures com en les democràcies avançades en procés de transició com ara la que gaudim –i patim– tots nosaltres, hi ha un munt de periodistes, d’articulistes d’opinió, de tuitaires, de jutges, de tertulians de ràdio o de bar i de no nacionalistes d’una nació amb estat disposats a creure’s tot el que els diguin. No hi ajuda gaire, és clar, saber que Abdel Azis al-Fagham va perdre la feina fa uns dies. Tampoc no hi ajuda que conegués un munt de secrets dels màxims dirigents de l’Aràbia Saudita dels últims 20 anys. Però a mi em sembla que, sobretot, el que no hi ajuda és que, entre l’Aràbia Saudita i el territori de l’estat de democràcia avançada on tots vivim lliurement, hi ha una bestiesa de quilòmetres. Això mateix deu ser el que explica que molts d’aquells mitjans de l’estat on gaudim i patim vegin amb uns ulls ben diferents el que fan els pobres hongkonguesos de Hong Kong i aquests malparits dels independentistes. En fi, que ja poden anar trobant i/o inventant proves, que el cas és que no ens convenceran. L’única prova que podrem admetre implica poder votar què volem ser. Però, ai!, resulta que escrivint això diran que jo també em situo.