Gandhi i Tortosa

Dimecres es van complir 150 anys del naixement de Mahatma Gandhi. El govern indi va declarar-lo dia festiu i se li van retre homenatges per tot el país. A l’Índia no hi ha cap ésser humà que pugui ser sant o digne de culte. Són santes les muntanyes, els boscos, animals, etc. Tot i així, si hi ha un home al qual es rendeix un culte comú, tant pels budistes, hindús o musulmans, és el considerat pare de la independència del país a través del pacifisme. Aquesta actitud ha estat adaptada per molts líders de moviments al llarg del segle XX, amb més o menys fortuna. De fet, el qui té el garrot no deixa de tenir el poder. Ara, en ple segle XXI, Catalunya adopta aquesta actitud tan estoica, i en diem “fer un Tortosa”. És a dir, posar cara de pòquer cada vegada que ens insulten, ens peguen, ens empresonen, ens menyspreen o ens fan viure a l’estranger. I no vull dir que el pacifisme sigui una actitud dolenta, ans al contrari. La lluita pacífica, però, només compta amb dues armes: el suport popular i la paciència. En el cas de Catalunya, em sembla que el suport popular a la independència és suficientment ampli, però en un món on tot va tan de pressa, la paciència és una virtut que escasseja. Des que el poble va agafar les regnes d’aquest camí fa set anys, i va deixar en mans dels polítics les seves aspiracions, la cosa es radicalitza cada cop més. Per una banda apareixen els quatre brètols que sempre hi ha, i per part de l’Estat es llança un atac policial, mediàtic, judicial i diplomàtic sense precedents. Per ells tot s’hi val, fins i tot que gent tacada de sang i cal viva acusi els independentistes de terroristes, violents i bel·licosos. I és que el que els agradaria és que hi hagués algun mort per justificar la seva violència davant el món. I aquí la paciència és la clau. Estem caient en un culte a la simbologia que a la llarga pot resultar perillós, com ho són tots els cultes. De moment, crec que s’haurien de simplificar al màxim els missatges i consignes, i seguir-los fent un Tortosa, i a veure qui aguanta més. No se m’acut cap altra solució. De moment la violència només s’exerceix des d’una banda, però si una cosa no es pot demanar a la gent és que adopti una actitud estoica permanent. I és que la gent és la gent, tant a les Espanyes com a Catalunya. Potser arriba l’hora de fer una gran campanya a favor de la pau, abans la paciència no arribi al límit.