Tribuna
Unitat del coneixement
Hi ha un corrent de fons, una percepció cada vegada més intensa, que planteja la transmissió del coneixement, la tasca educativa, des d’un enfocament que superi la tradicional compartimentació dels sabers. En aquest sentit s’assagen, sobretot, noves metodologies d’ensenyament on s’intenten abordar els continguts des d’un enfocament multidisciplinari i, en el millor dels casos (de forma més intencional que efectiva) interdisciplinari o transdisciplinari. Tanmateix per raons comprensibles de dificultat normativa, organitzativa i fins i tot gremial, només tímidament es qüestionen les clàssiques disciplines o matèries curriculars. D’aquesta manera, per més interessants i innovadores que siguin les propostes metodològiques que fomenten el treball cooperatiu de l’alumnat, els àmbits de coneixement, el treball per projectes o la transformació dels espais d’aula, en la majoria dels casos no aconsegueixen protagonitzar una esmena a la totalitat a les matèries i especialitats disciplinàries. Sobretot a la secundària obligatòria i, encara menys, al batxillerat, que es troba fortament condicionat per les proves d’accés a la universitat i on cada matèria i disciplina significa un món de gran exclusivitat epistemològica i acadèmica. Si volem evolucionar envers models curriculars més holístics que abordin la comprensió de la realitat des de la seva unitat, ens caldrà avançar, precisament, des d’un paradigma que aposti per la unitat del coneixement. Edward O. Wilson, un dels científics mundials més reconeguts i Premi Internacional Catalunya (2007), en la seva obra Consilience aposta per un apropament de les diferents ciències i sabers, tot plantejant una unitat epistemològica. Ja el 1988 reconeixia com a mínim quatre línies de convergència de diferents disciplines. La primera, la neurociència cognitiva; la segona, la genètica del comportament humà; la tercera, la biologia evolutiva i la sociobiologia; i la quarta, les ciències ambientals. Des de llavors aquests han estat alguns dels àmbits més fructífers del coneixement humà juntament amb els avenços en el camp de la tecnologia del tractament de les dades i la informàtica. El coneixement avança cada dia trencant barreres disciplinàries i creant ponts més holístics dels sabers. Això ens apropa a una comprensió global dels fenòmens naturals i socials que, a més, ja percebem indissolublement interrelacionats. Ho estem constatant aquests dies: els problemes ambientals esdevenen també socials, polítics, econòmics, ètics... Si veiem, doncs, les interconnexions de tota realitat, què esperem perquè a les escoles els sabers deixin de ser assignatures isolades? Per això no és estrany que molts alumnes les percebin molt poc estimulants per afuncionals i, fins i tot, incomprensibles.