Aquesta setmana s’ha plantejat que el govern espanyol en funcions apliqui la llei 36/2015, de 28 de setembre, de seguridad nacional, per agafar el control dels Mossos d’Esquadra i aturar la resposta independentista a la probable sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Aquesta llei, del 2015, aprovada amb el vot del PP, el PSOE i Ciutadans, té la finalitat següent: “Protegir la llibertat i el benestar dels ciutadans, garantir la defensa d’Espanya i els principis i valors constitucionals, així com contribuir amb els nostres socis i aliats a la seguretat internacional.”

I s’aplica d’acord amb el que preveu el document Estrategia de Seguridad Nacional, tal com fixa l’article 4: “L’Estrategia de Seguridad Nacional és el marc polític estratègic de referència de la política de seguretat nacional. Conté l’anàlisi de l’entorn estratègic, concreta els riscos i amenaces que afecten la seguretat d’Espanya, defineix les línies d’acció estratègiques en cada àmbit d’actuació i promou l’optimització dels recursos existents. S’elabora a iniciativa del president del govern, que la sotmet a l’aprovació del Consell de Ministres, i es revisarà cada cinc anys o quan ho aconsellin les circumstàncies canviants de l’entorn estratègic. Un cop aprovada, serà presentada a les Corts Generals en els termes que preveu aquesta llei.”

Doncs bé, el document Estrategia de Seguridad Nacional vigent, aprovat el 2017, no preveu ni l’independentisme, ni el perill de ruptura de l’ordre constitucional, ni les manifestacions massives ni l’incompliment de la legalitat per part d’algunes institucions entre les amenaces i desafiaments a afrontar i davant dels quals la llei fixa mecanismes per defensar-se. Les amenaces i desafiaments que preveu són: el crim organitzat, el terrorisme, les armes de destrucció massiva, l’espionatge, els conflictes armats, la vulnerabilitat del ciberespai, la vulnerabilitat de l’espai aeri, la inestabilitat econòmica i financera, els fluxos migratoris irregulars, els canvis climàtics, les epidèmies, les catàstrofes i la vulnerabilitat energètica. Amb les Corts dissoltes, sembla difícil fer aprovar a la Diputació Permanent un document d’estratègia que inclogui com a amenaça l’independentisme, i la falta d’un comandament eficient de les policies autonòmiques.

Així doncs, Pedro Sánchez hauria de justificar que la situació de Catalunya i la hipotètica falta de resposta per part dels Mossos d’Esquadra estigués inclosa en algun d’aquests supòsits. Llavors, tal com estableix la llei en l’article 35-2, si es dona una “situació d’interès per a la seguretat nacional, el president convocarà el Consejo de Seguridad Nacional perquè exerceixi les funcions de direcció i coordinació de la gestió d’aquesta situació [...]. En els casos en què el president del govern decideixi designar una autoritat funcional per a l’impuls i la gestió coordinada de les actuacions, el Consejo de Seguridad Nacional assessorarà sobre el nomenament d’aquesta autoritat”. I li permetria designar amb un simple decret una “autoritat funcional” que es fes càrrec de la direcció dels Mossos d’Esquadra.

Pel que fa als altres marcs legals excepcionals d’actuació, més enllà de l’article 155, per controlar la Generalitat, les protestes i la possible desobediència, hi ha l’estat d’alarma, que es pot aplicar en catàstrofes, vagues, etc., que ja va implementar Rodríguez Zapatero per militaritzar els controladors aeris en la vaga de desembre del 2010, que el govern pot decretar per quinze dies, i que requereix l’aprovació del Congrés en cas que es vulgui prorrogar. L’estat d’alarma no suspèn cap dret fonamental.  I si la cosa fos més greu, hi ha l’estat d’excepció, aplicable per alteracions greus de l’ordre públic i paralitzacions de serveis essencials. L’autoritza el Congrés per 30 dies i sí que suspèn drets fonamentals: permet que es puguin detenir ciutadans sense ordre judicial i sense comunicar-ho al jutge durant deu dies, que es puguin escoltar comunicacions i tancar diaris, ràdios i televisions, i que es puguin prohibir manifestacions.