Un país sense política?

En féu un llibre, amb aquest títol, Joan Fuster, el 1976, i es demanava: Sense política, sense polítics? La reflexió sobre el País Valencià reconeixia que les qüestions plantejades afectaven “la sencera comunitat catalana”. I tal com van les coses al bocí de país entre Alcanar i Portbou, comença a ser hora que ens preguntem on és la política i on són els polítics, en aquests moments, ja que ben sovint se’ls troba a faltar, justament quan més ens calen. Vaig tractar Michel Rocard, durant uns dies, poc abans de la seva mort el 2016. Llavors, el cas català ja era conegut per les seves performances multitudinàries i originals, sobre les quals l’exprimer ministre francès em va dir: “I què, els catalans, encara feu aquestes manifestacions tan boniques pel carrer? I la política? Quan fareu política?”

La imaginació popular catalana no té límits. És una mostra d’enginy mediterrani, una manifestació de creativitat, d’inventiva, de plasticitat, de cromatisme, amb una barreja de tendresa amable i innocència inofensiva. Som especialistes en grans concentracions humanes al carrer, amb data fixa, de manera que, el vespre de l’11-S, ja hi ha qui neguiteja per la commemoració següent, a veure quina en farem i de quin color serà la samarreta. Ens donem la mà durant centenars de quilòmetres, fem una V, pugem als cims de Montserrat, transformem passos de vianants en estelades i en seguem de mida gegantina, al camp de blat, perquè els extraterrestres les puguin detectar des de les altures i sàpiguen el pa que s’hi dona, per aquests verals. Fem accions espectaculars i commovedores, que ens emocionen tant com poc preocupen els nostres adversaris. Tenim una estructura d’estat molt sòlida i potent, el poble, la gent que es mobilitza a totes hores encenent espelmes davant de les presons, animant els presos quan són traslladats d’un lloc a l’altre, fent sopars per recaptar fons per a la causa i una llista inacabable d’accions benemèrites. Tenim un veritable poble nacional, és a dir, un poble amb consciència, sentiment i voluntat nacional. I aquest poble magnífic fa tot el que pot i més, dient “bona nit” cada nit del món, als presos, tocant El cant dels ocells amb saxo cada vespre a les set, fent concerts de corals, cantautors i grups al pàrquing de les presons, fent de tot i força.

El poble, doncs, com Espanya, no falla mai. Són activistes segurs, honestos, sense cap interès personal, sinó només col·lectiu. Aquestes accions són positives i ajuden a difondre una imatge pacífica, simpàtica i cordial de l’independentisme. Però, sense política, són insuficients. La cosa, doncs, no falla per baix, sinó per dalt. Com en el cinema català, tenim bons actors, directors, músics, fotògrafs, però també ens fluixeja el guió, cas que en tinguem. Com les persones, els pobles tenen emocions, sentiments, valors. Però els estats només tenen interessos. Mai no obtindrem cap complicitat, simpatia o respecte internacional, si brandem només l’estendard de les performances patriòtiques, per originals i espectaculars que siguin. Només respectaran i ens guanyarem l’atenció d’una comunitat internacional que ens prendrà seriosament quan siguem capaços d’afectar, amb les nostres decisions, els seus interessos, fonamentalment econòmics. I és aquí on es troba a faltar la política i els polítics. Parlo d’aquella sensació d’anar a la lluita amb un guió establert a l’avançada, amb només un mínim de marge per a la improvisació sobre la marxa. No pas a l’inrevés, en improvisació permanent, sense direcció política ni carta de navegació, amb una constel·lació de lideratges i una pluja de missatges del tot contradictoris, tants caps tants barrets, que no fan altra cosa que desorientar la gent i impedir que la comunitat internacional ens prengui seriosament, com un subjecte polític. Una cosa és pertànyer a un país amb una profunda tradició llibertària i una altra de ben diferent és anar pel món d’aquesta manera, absolutament desorganitzats.

Els estats opressors mai no cedeixen de grat cap part del territori. Ho fan quan no tenen més remei, quan la continuïtat de domini ja els perjudica. Ho fan, doncs, forçats per una pressió que arriba a convertir-se en insostenible i és llavors que cedeixen. Per això, i més quan tenim lideratges empresonats o a l’exili, ens és imprescindible la política i els polítics, l’estratègia política unitària i una resposta política nacional. Sense política, estarem sempre vençuts. Per això ens cal discurs polític, retornar la política al centre de tot i el prestigi a les institucions, amb tantes accions imaginatives com calguin, però no només amb aquestes. Ens calen líders que liderin, presidents que presideixin, governs que governin i parlaments que en facin.