Temps d’espera

Aquest cap de setmana al complex turístic de La Toja, s’hi ha desenvolupat el Foro La Toja Vínculo con el Atlántico, un esdeveniment per mobilitzar l’espanyolisme en una època en què la majoria de les institucions espanyoles fan fallida, han perdut molta part del reconeixement social, són més qüestionades que mai, i estan sotmeses a una paràlisi important.

Un dels moments estel·lars, i això ja ho diu tot, va ser el cara a cara entre Felipe González i Mariano Rajoy, un fet gens menor en plena precampanya electoral i ja en el temps d’espera de la sentència als presos polític catalans. La complicitat entre aquests dos “gerros xinesos” va ser total i varen enviar missatges força directes als candidat dels seus partits per propiciar una entesa en temes puntuals, que ells anomenen “consensos de país”. És un altre esforç per tornar a implementar un bipartidisme 0.2 molt enyorat per l’estat profund i la monarquia.

La premsa d’aquesta setmana informava que el 60% dels catalans volen una amnistia als presos polítics, mentre que a Espanya és just el contrari: el 60% hi està en contra. I també una altra dada: el 82% dels catalans i el 59% dels espanyols aposten pel diàleg, i davant d’aquest país dividit, la monarquia ha estat incapaç de situar-se en la seva posició constitucional i ha pres part, juntament amb tot l’aparell de l’Estat, per una línia dura que sovint ens recorda l’època preconstitucional.

És clar que amb aquesta situació la governabilitat d’Espanya és cada dia més difícil, per no dir impossible, i l’única solució que veuen els poders econòmics juntament amb tots els aparells de l’Estat és aquest intent de fer una gran coalició, ni que sigui indirecta, per retornar l’estabilitat política a Espanya i ser forts per preparar-se per a les reaccions socials que suposaran les duríssimes polítiques econòmiques que vindran i, sobretot, per sufocar aquest focus d’inestabilitat que és Catalunya i que no para de créixer.

A Catalunya ho han provat tot: escanyar-la econòmicament, la desertització empresarial amb la complicitat directa de la monarquia, drenar-la fiscalment fins a uns nivells insuportables, castigar-la amb les infraestructures i amb el nivell d’acompliment de l’execució dels pressupostos d’obres, competència deslleial amb els impostos aprofitant els avantatges de la capitalitat, campanyes de descrèdit contra la imatge de Catalunya i especialment la de Barcelona, que gaudeix d’un prestigi de marca envejable i molt per sobre de la de Madrid. En tota aquesta campanya, que encara dura, també compten amb la complicitat de molts líders empresarials catalans i mitjans de comunicació catalans.

D’aquí a molt pocs dies es farà pública la sentència, i s’espera una reacció ciutadana d’emprenyament important que segur que marcarà un abans i un després, com ho va fer la sentència del TC del 27 de juny del 2010 que va escapçar l’Estatut d’Autonomia votat en referèndum pels catalans.

És per això que s’està preparant el que en podríem dir una tempesta perfecta, perquè s’ajuntarà el cicló de la resposta popular a la sentència i l’huracà que provocaran les exigències de reduir despeses insostenibles. El xoc d’ambdós fenòmens, sens dubte, formarà una ciclogènesi explosiva, i aquesta previsió és el que activa aquests debats de tots els aparells de l’Estat a La Toja, per tal de reforçar-lo davant d’aquestes expectatives perquè el futur els fa por.

Diumenge Joan Ribas dedicava el seu article dominical a un fet important i gravíssim de discriminació, com són els impostos sobre béns no productius que no tenen a la Comunitat de Madrid, i que incentiva la deslocalització i beneficia les empreses que van marxar l’octubre del 2017, i estimula les altres a fer-ho. És cert que una part de la culpa és nostra puix que és el govern de Catalunya qui l’ha implantat, però si disposéssim dels nostres recursos generats aquí, ni aquest impost ni d’altres serien necessaris.

Estem en temps d’espera del que pot ser un canvi social i polític important, i pot ser l’inici d’un canvi històric, que pot durar més o menys temps, però mai les humiliacions i les discriminacions a una comunitat duren per sempre.