T’he ben perduda

M’ado­nava de com n’havia estat d’impres­si­o­nant tot ple­gat. Ella ho expli­cava amb parau­les escri­tes, en el full arru­gat. Mai no havíem ni ima­gi­nat la res­posta agres­siva d’aque­lla gent. Jo lle­gia Sàpiens. Una breu història de la huma­ni­tat. El lli­bre de moda des de feia uns dos anys. Yuval Noah Harari. Pot­ser havíem sigut molt agres­sius, per sobre­viure. Com tots els éssers vius, com els mos­quits, els lle­ons i les bar­dis­ses. Des de dins meu sabia que tota aque­lla violència venia de més lluny. Venia de la vida.

Fins ales­ho­res, havia sen­tit expli­car els fets de guerra com una ron­da­lla llu­nyana. Em que­da­ven tan lluny com els ter­ri­bles con­tes de la infan­tesa, amb cases per­du­des dins els bos­cos que eren, sem­pre, ple­nes de gent dolenta i cruel, amb una bru­tal antro­pofàgia. No, no podia ni ima­gi­nar que encara seríem capaços d’una sal­vat­jada sem­blant. Tot i que l’hau­ria d’haver pre­vista, que ja vaig con­tem­plar la capa­ci­tat de fer mal d’aquells homes amb esca­fan­dre, aquell dia 1 d’octu­bre del 17. Però el ser humà sem­pre espera. Ens movem per un sen­tit de desig que sem­pre ens fa anar enda­vant. Enda­vant. Per què aquest ins­tint? També és el de la vida. Sense aquest ins­tint hauríem que­dat reduïts a un piló de cen­dres allà a les saba­nes del llac de Turkana. O no hauríem sor­git mai del fang del paradís on es deia que Déu ens va crear.

Diu molt més, Noah Harari, diu molt més: “El sapi­ens es dis­tin­geix dels altres Homo per la revo­lució cog­ni­tiva, la del conei­xe­ment.” El conei­xe­ment ens va apor­tar veure el món. Ano­me­nar el que ens n’interes­sava. “Ima­gi­nar el que no exis­teix.” La revo­lució cog­ni­tiva ens va fer aptes d’una capa­ci­tat que ens sepa­ra­ria de les altres espècies, gèneres, famílies. “ Ens va fer capaços de creure coses impos­si­bles.” D’ima­gi­nar mons ine­xis­tents, d’ima­gi­nar reli­gi­ons, pàtries i brui­xes als bos­cos. Ens va fer capaços de veure més enllà d’una flor, de l’aigua d’un riu, d’una bola al cel que ens escal­fava.

Nosal­tres, aquesta colla de Sàpiens, ens comptàvem fins a 2.200.000 dins la terra que volíem nos­tra. Arribàvem a 2.200.000 amb dret de vot sobre uns 5 mili­ons escas­sos. I ima­ginàvem un intan­gi­ble tan nuvolós com una cosa que ano­menàvem República Cata­lana. El text se’m va esbor­rar. El dar­rer paràgraf era difu­mi­nat fins a des­a­parèixer... esbor­rat del tot a tros­sos. No vaig poder saber què deia. Només unes lle­tres una mica visi­bles. Que pot­ser vaig ima­gi­nar: T’he ben per­duda!

Per sem­pre? No.