Tribuna
Redondo
No el conec personalment. Es diu Ivan i ara és l’assessor, sembla que àulic, del president en funcions des de la moció de censura, Pedro Sánchez. Diuen els mentiders polítics que ell és capaç de crear un milhomes a partir d’un perdedor. Sé d’aquest Redondo, que era l’assessor per a guanyar les conteses electorals del PP basc i de García Albiol a l’alcaldia de Badalona. En fi, Redondo és un d’aquells personatges que es presenten com a maquiavèl·lics mercenaris darrere de les bambolines polítiques, amb l’únic objectiu de maximitzar resultats electorals de qui el pagui. Suposo que aquesta mena de nous professionals ens ve també importada dels Estats Units i se’n destaca el valor avui amb el trumpisme que molts escarneixen.
No qüestiono l’ofici, emperò no puc entendre com funciona el cervell d’aquests professionals fent recomanacions i actuacions sense l’autoexigència de la coherència i una guia ètica mínima. No tinc respecte per aquest comportament, i menys per una política que funcioni amb aquests patrons on les idees es supediten a l’oportunisme. Tampoc en tinc per qui els contracta, que alimenta aquests bucles en un tot s’hi val: tergiversar, amagar, canviar d’opinió i mentir si s’escau.
El caràcter d’aquell comportament el trobem també amb dosis diferents en personatges notoris del món de l’advocacia, de la inspecció d’hisenda o d’alguns professionals de la sanitat. Conec lletrats d’èxit, advocats d’estat, que al cap de poc d’aprovar l’oposició, experimentades in situ les mancances del lloc públic que han ocupat, es passen a l’altra banda de la taula i defensen llavors estrictament la posició contrària a l’administració de la que havien sigut part. També sé d’arquitectes que, havent treballat per a corporacions públiques, conegudes les mancances polítiques i del planejament urbanístic, confronten aquelles corporacions des de despatxos privats. En el cas dels inspectors fiscals la dissonància entre la vocació (fiscal, de servei públic) i, una volta guanyada la plaça, el fet de passar-se al sector privat és encara més clamorós.
És gent que, feta l’oposició, s’ha beneficiat a més d’una formació posterior, finançada públicament (tant en els sous propis com en els dels seus formants), sobre aquelles realitats que resten sempre fora dels temaris i que són part de les experiències fiscals reals. Una informació de major interès que es rendibilitza fàcilment després des de l’assessorament privat. I en alguns casos des d’excedències reconegudes que els mantenen la plaça en el cos funcionarial! Finalment, la vocació de servei públic ve qüestionada quan el professional de la sanitat compatibilitza en la seva ocupació pública la de la sanitat privada, amb la temptació emergent d’esperar que com pitjor funcioni el sector públic, millor anirà la part privada de la seva activitat. S’esdevé així igual que un ensenyant que, com més suspengués a l’escola pública en la seva matèria els matins, més demanda garantís per a les acadèmies de repàs per a les quals treballa a les tardes.
Certament, allò aquí descrit no és un regne d’aquest món per a molts que esperen que es mantingui un compromís ètic en el comportament professional. I no ho diguem ja si es vol des d’una clara vocació de servei públic. Per a aquests, la retribució reclama uns mínims satisfactoris, però mai es pot regir per una comparativa, cost d’oportunitat en diem, respecte dels avatars del mercat a les professions esmentades. Que un dirigent polític es deixi prostituir per un Redondo de torn em sembla prou símptoma per a girar-nos d’esquena d’aquesta mena de política. Per burla de la democràcia, entre uns i altres, Espanya porta així ja quatre eleccions en quatre anys.