Hotels

Catalunya té en l’actual sistema de competències autonòmiques dos temes de particular importància i singularitat. D’una banda, les polítiques de seguretat, amb poques excepcions, i de l’altra, les polítiques penitenciàries. Unes i altres semblen ara al bell mig d’una tempesta perfecta quan en realitat es tracta de temes que s’haurien de preservar de qualsevol manipulació i instrumentalització política. És suïcida, insensat i irresponsable tractar de crear una confrontació entre cossos de seguretat i desgastar-ne la credibilitat. És igualment insensat tractar de frivolitzar al voltant del sistema penitenciari i de les presons de Catalunya. La referència a presons catalanes com “hotels” denota una manca de cultura cívica i democràtica i amaga greus mancances en els mecanismes ideològics que mouen determinades formacions polítiques. Els governs de progrés (2003-2006 i 2006-2010), primer amb l’impuls del conseller Josep M. Vallès i després de la consellera Montserrat Tura, van creure imprescindible abordar i resoldre un problema endèmic: presons obsoletes, saturades i congestionades. Es van construir Lledoners, Quatre Camins (joves), Puig de les Basses, el Catllar i es va executar l’obra de Brians 2 ja adjudicada. Això va permetre tancar les presons de Tarragona, Girona, Trinitat i finalment la Model. Naturalment els governs van pensar en el sistema i en les garanties, i van creure que es tractava de complir uns requisits indispensables per a les presons del segle XXI. És demencial pensar que les prestacions del sistema penitenciari català van ser pensades per al gaudi de presos de signe polític. Van ser pensades per a la dignitat dels ciutadans i ciutadanes, per a la dignitat de la justícia i per a l’eficiència d’un sistema penitenciari que el govern assumia amb responsabilitats reconegudes d’estat.