Neguit

Aquest és un cap de setmana estrany. Com deia divendres Jordi Sànchez en una piulada, és “el cap de setmana més llarg de la nostra vida”. I hi afegia: “Només demano que després de dos anys de presó ningú parli de condemna suau. Només l’absolució serà una sentència justa.” Tant de bo, però em sembla que a hores d’ara ningú la preveu. Ni vosaltres mateixos, Jordi. Em genera neguit, la sentència, ja ho vaig escriure en aquest mateix espai la setmana passada. Em genera neguit per allò de personal que té per a tots els presos i els seus familiars, però me’n genera tant o més per les conseqüències que tindrà per a tots plegats. Perquè, si el que van fer els Jordis aquell 20-S és delicte (se me’n fum quin tipus de delicte, que ara ens vendran que sedició és tan i tan millor que la rebel·lió i nosaltres hi caurem), on són la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió i la de protesta? Si la sentència és condemnatòria (em semblen indignants i tot un exercici d’antiperiodisme, per cert, totes aquestes especulacions que estan fent des de fa dies els mitjans de comunicació d’aquí i d’allà sobre què dirà la sentència); si és condemnatòria, deia, què passa a partir d’ara? No ens podrem concentrar? No ens podrem manifestar? I si l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell és condemnada per haver permès segons quines discussions a la cambra catalana, què passa a partir d’ara? No podrà, el Parlament, debatre sobre el que vulgui? Sí, ja ho sé que el Consell de Ministres de Pedro Sánchez pensa que no, i que per això ha demanat al Tribunal Constitucional que adverteixi tothom. És l’operació Por. Però és que a partir de demà, a partir d’aquest coi de dia D que no acaba d’arribar mai, hi haurà finalment una sentència. I si el que fa aquesta sentència és coartar la llibertat d’expressió i de reunió al carrer i sentenciar que al Parlament no es pot parlar de tot (suposo que Parlament deu venir de parlar, no?) ja hem begut oli. No pas els presos i els encausats (que també) sinó tots plegats. Em neguiteja, aquesta sentència. Perquè serà una patacada emocional i perquè tots intuïm que no només en volen uns quants a la gàbia sinó a tots ben muts. Muts i a la gàbia, vaja.