Dones que combaten

Circula per les xarxes, des que els esbirros d’Erdogan han reprès amb covardia la seva ofensiva sobre Rojava, el Kurdistan de Síria, un muntatge fotogràfic, amb el Bella ciao de fons, en què es van succeint imatges de milicianes kurdes en un campament al mig del bosc, ballant al voltant d’una foguera, pentinant-se les unes a les altres en un marge del camí, posant amb desimboltura davant la càmera i, sempre, empunyant les armes, uns fusells formidables (kalàixnikov potser: no hi entenc gens) que exhibeixen en actitud heroica, a punt per a la foto, apostades a la cantonada d’algun carrer de les ciutats que defensen o enfilades a un tanc fent el senyal de la victòria. N’hi ha una que petoneja el seu fusell acostant-se’l al pit com si fos un bebè que anés a alletar, i una altra que hi reposa el cap al canó, somiosament, com ho faria damunt l’espatlla d’un amic. Totes són dones joves i guapes. No hi ha participació de cap home en aquest conflicte, pel que sembla. “Les noies de Kobane, les partisanes del tercer mil·lenni”, proclama extasiat un dels admiradors que fa circular aquests retrats per internet, la majoria datats de cinc anys enrere, durant el setge gihadista al bastió kurd.

És un reportatge profundament pertorbador, perquè només hi ha representada la guerra com una oportunitat per a l’aventura, la camaraderia i la bellesa, contemplada en un estat de guaita, de vetlla indefinida entre germanes de sang, sense enemics a la vista, però amb tota la litúrgia encegadora de la virilitat militar. No hi ha gent que corri ensangonada, ni criatures plorant, ni tan sols edificis en ruïnes. Només aquestes noies rialleres, amb els ulls pintats i la cabellera esvalotada pel vent, vestides amb l’uniforme complet de camuflatge (armilles per a les bales, botes de campanya, mocador palestí) i aferrades a una metralleta o un llançagranades que potser encara no han disparat cap vegada. S’haurien compartit amb el mateix entusiasme, aquestes fotografies, si una d’aquestes atractives dones kurdes s’hi hagués ensenyat volant pels aires el cervell d’algú? Perquè això és el que se sol anar a fer, a les guerres: matar altra gent. Els vídeos de joves i alegres combatents que va difondre Estat islàmic durant la seva expansió, que ens feien venir nàusees, no eren gaire diferents d’aquests muntatges feministes i emancipadors que ara escampem amb tant de delit per donar suport a la causa kurda. Les milícies femenines del Kurdistan són un fenomen extraordinari, com tota la seva política paritària, social i laica, però l’adoració que Occident professa a les seves combatents perpetua, em fa l’efecte, la visió de les dones com un preciós instrument de propaganda per atiar la bel·licositat dels homes, que són els que al capdavall provoquen les guerres.