Opinió

Vuits i nous

Sentenciats

“Ens envien cent anys a la presó a tots, un a un. Pura venjança

Ahir, de bon matí, surt la sentència. Em salto tots els resul­tan­dos, con­si­de­ran­dos i otrosíes per anar a les penes de Jordi Cui­xart, Jordi Sánchez i Carme For­ca­dell. Nou anys per a ells, onze i mig per a ella. Si orga­nit­zar, orde­nar i dis­sol­dre una con­cen­tració pacífica al car­rer són nou anys, si afa­vo­rir que el par­la­ment par­la­menti en són gai­rebé una dot­zena, ens podem afi­gu­rar quina pena tin­dran els que gover­na­ven i van pren­dre deci­si­ons. En total, cent anys, un segle. Ha dic­tat la sentència la Guàrdia Civil, que és qui es va inven­tar un “relat” de cau­ses i efec­tes que va ser aco­llit àvida­ment pel jutge ins­truc­tor i que el tri­bu­nal del judici ha apro­vat amb el sumo interés de Marc­hena. Hi ha relació entre la con­cen­tració del 20 de setem­bre del 2017 davant del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia i el referèndum de dies després? La que hi han vol­gut veure la poli­cia i els jut­ges. El delicte és “sedició”. Es veu que és benigne com­pa­rat amb la “rebel·lió”, que volien impo­sar els fis­cals. Pura comèdia: “Tu digues rebel·lió, que nosal­tres impo­sa­rem sedició, que és més suau i ens farà que­dar com a afa­bles i jus­tos.” Tant per tant, i tenint en compte que les penes són sem­blants, rebel·lió. A la vida hem admi­rat molts rebels en els camps de la política o les arts. Mai, cap sediciós. Sí, rebels: els con­dem­nats, i nosal­tres, també. La mani­fes­tació del 20 de setem­bre va començar essent espontània, a càrrec de gent que es va sen­tir ultrat­jada per la irrupció de jut­ges i poli­cies a la Gene­ra­li­tat. Ens esti­mem la Gene­ra­li­tat. També van tenir un fort caràcter espon­tani la mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010 con­tra la sentència de l’Esta­tut, que va dei­xar parats i en fora de joc els polítics que l’havien con­vo­cada, i totes la mani­fes­ta­ci­ons dels Onze de Setem­bre poste­ri­ors. Amb Sánchez i Cui­xart ens con­dem­nen a tots, un a un, a nou anys, a cent anys. Les pers­pec­ti­ves urba­nes d’aque­lles mani­fes­ta­ci­ons han estat san­ci­o­na­des. També les con­sul­tes o referèndums del 9 de novem­bre del 2014 i el pri­mer d’octu­bre del 2017, evi­dent­ment, que, ben mirat, es van reduir a una deso­bediència. Ven­jança i res més.

Ahir al matí el mateix Pedro Sánchez en per­sona va eme­tre un vídeo per trans­me­tre al món que Espa­nya és una democràcia de pri­mera, etcètera. Estan ben des­es­pe­rats, tenen la consciència negra com el sutge. “Diàleg”, gran paraula. Com n’hi pot haver amb pre­sos polítics i exi­li­ats? Els que cele­bren la sentència, tenen alguna solució per al “con­flicte” ara més reven­xi­nat? La tenen les for­ces inde­pen­den­tis­tes? Movi­ments al car­rer? I tant. Ara, que si jo fos el pre­si­dent Torra con­vo­ca­ria elec­ci­ons avui mateix per cana­lit­zar el dis­gust, el dolor, per pre­ci­pi­tar una forma o altra de momen­tum, per dic­tar la nos­tra sentència abso­lutòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia