Sentenciats

Ahir, de bon matí, surt la sentència. Em salto tots els resultandos, considerandos i otrosíes per anar a les penes de Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Carme Forcadell. Nou anys per a ells, onze i mig per a ella. Si organitzar, ordenar i dissoldre una concentració pacífica al carrer són nou anys, si afavorir que el parlament parlamenti en són gairebé una dotzena, ens podem afigurar quina pena tindran els que governaven i van prendre decisions. En total, cent anys, un segle. Ha dictat la sentència la Guàrdia Civil, que és qui es va inventar un “relat” de causes i efectes que va ser acollit àvidament pel jutge instructor i que el tribunal del judici ha aprovat amb el sumo interés de Marchena. Hi ha relació entre la concentració del 20 de setembre del 2017 davant del Departament d’Economia i el referèndum de dies després? La que hi han volgut veure la policia i els jutges. El delicte és “sedició”. Es veu que és benigne comparat amb la “rebel·lió”, que volien imposar els fiscals. Pura comèdia: “Tu digues rebel·lió, que nosaltres imposarem sedició, que és més suau i ens farà quedar com a afables i justos.” Tant per tant, i tenint en compte que les penes són semblants, rebel·lió. A la vida hem admirat molts rebels en els camps de la política o les arts. Mai, cap sediciós. Sí, rebels: els condemnats, i nosaltres, també. La manifestació del 20 de setembre va començar essent espontània, a càrrec de gent que es va sentir ultratjada per la irrupció de jutges i policies a la Generalitat. Ens estimem la Generalitat. També van tenir un fort caràcter espontani la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència de l’Estatut, que va deixar parats i en fora de joc els polítics que l’havien convocada, i totes la manifestacions dels Onze de Setembre posteriors. Amb Sánchez i Cuixart ens condemnen a tots, un a un, a nou anys, a cent anys. Les perspectives urbanes d’aquelles manifestacions han estat sancionades. També les consultes o referèndums del 9 de novembre del 2014 i el primer d’octubre del 2017, evidentment, que, ben mirat, es van reduir a una desobediència. Venjança i res més.

Ahir al matí el mateix Pedro Sánchez en persona va emetre un vídeo per transmetre al món que Espanya és una democràcia de primera, etcètera. Estan ben desesperats, tenen la consciència negra com el sutge. “Diàleg”, gran paraula. Com n’hi pot haver amb presos polítics i exiliats? Els que celebren la sentència, tenen alguna solució per al “conflicte” ara més revenxinat? La tenen les forces independentistes? Moviments al carrer? I tant. Ara, que si jo fos el president Torra convocaria eleccions avui mateix per canalitzar el disgust, el dolor, per precipitar una forma o altra de momentum, per dictar la nostra sentència absolutòria.