Primer de tot, amnistia

El 7 de juny de 1935, l’endemà de donar-se a conèixer la sentència que va condemnar Lluís Companys i la resta de consellers implicats en la revolta del 6 d’octubre de 1934, el periodista i polític Brauli Solsona va publicar un article titulat: “Primer que tot... amnistia”. Solsona, que havia estat secretari adjunt de Companys en la seva etapa com a governador civil de Barcelona, reclamava a les esquerres que comencessin a pronunciar-se davant les contingències del futur. Però, tot seguit, puntualitzava que “sense deixar de pensar en l’esdevenidor, tinguem en compte sobretot el present. I el present és que hi ha centenars, milers de camarades nostres als presidis, a les presons, a l’exili. I que ho estan perquè (...) es llançaren a la violència per defensar les essències del règim republicà”. Des de l’endemà mateix de conèixer-se el temut veredicte, doncs, la petició d’una amnistia es va convertir un dels eixos centrals en el debat polític. I, de fet, no només es va incloure en el programa del Front d’Esquerres, sinó que també van assumir-la algunes formacions conservadores, fins al punt que es va fer realitat el 21 de febrer de 1936, pocs dies després de la victòria del Front popular. El nostre país, malauradament, sap prou bé el que significa haver de reclamar l’amnistia. Acostumats a enfrontar-nos amb un estat al·lèrgic a la dissidència política, ens ha calgut reclamar-la molts de cops. Val la pena recordar, també, els antecedents de la Coordinadora de Forces Polítiques el 1968 o l’Assemblea de Catalunya el 1971, que van saber aglutinar bona part de l’oposició franquista al voltant de la llibertat, l’autonomia i l’amnistia. Avui, malgrat la mort del dictador, ens toca repetir aquella màxima de Brauli Solsona. I, sense deixar de pensar en l’objectiu de fer realitat la República, ens cal situar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats en el centre del debat polític, en l’espai de trobada dels partits i les entitats i, lògicament, també en el motor de la mobilització ciutadana.