Tribuna
Generació Thunberg
Deixi’ns començar aquest article compartint amb vostès una intimitat. Estem explicant a les nostres classes amb directius veterans i d’altres de més joves la importància de l’Agenda 2030 i dels objectius de desenvolupament sostenible impulsats per les Nacions Unides i aprovats el 25 de setembre del 2015. I estem experimentant un conjunt de reaccions curioses per part d’aquests participants. En el context temporal d’aparició de l’Agenda, acostumem a presentar com a dada prèvia a l’aparició de l’Agenda 2030 la publicació de l’encíclica Laudato si del papa Francesc (juny del 2015) i com a dada posterior a l’Agenda la mobilització global contra el canvi climàtic liderada per la joveníssima activista mediambiental sueca Greta Thunberg a partir de l’agost del 2018. Per a aquells que no coneguin el contingut de la Laudato si, només direm que l’encíclica se centra en el planeta Terra (la nostra casa comuna) com a lloc en què viuen les persones, defensant la natura, la vida animal i les reformes energètiques. El papa Francesc qüestiona el consumisme i el model de desenvolupament en el que té de depredador i irresponsable, i fa una crida a l’acció per combatre la crisi ambiental, i per fer-ho també connectant la lluita contra la degradació ecològica amb la justícia social.
Tornem ara a les reaccions curioses dels nostres participants en els cursos de formació directiva. Els directius veterans acostumen a veure amb –diguem-ne– certa normalitat la referència al papa, mentre que s’incomoden amb les imatges que reproduïm en la pantalla protagonitzades per l’activista amb trenes i cara enutjada. En els joves directius la reacció és la inversa. Posen rostres de perplexitat o rebuig davant d’aquell senyor vestit amb sotana, casulla, pal·li, roquet, musseta, mitra i solideu blancs, però s’identifiquen –diguem-ne– prou bé amb les maneres i consignes de la jove sueca.
Davant el fenomen de la Greta Thunberg han plogut un munt de crítiques referides a la instrumentalització, manipulació o sacrifici d’una menor, a l’excés de pressió a què se la sotmet, a la seva constant exposició mediàtica, al cost personal i familiar que està pagant i haurà de pagar, a la proliferació efervescent d’emocions, icones, selfies i consignes que l’acompanyen o fins i tot a la presumpta suplantació d’un rol que hauria de correspondre a un adult i no a una nena que hauria d’estar estudiant a l’escola. Algunes d’aquestes crítiques, per cert, sobretot les referides al muntatge mediàtic, també es van repetir davant del recent fenomen viral del Me Too. Però no oblidem que el que en principi era un simple hashtag emprat per més de cinc-centes mil persones ha acabat tenint implicacions “pràctiques” en la societat, la legislació i la consideració i promoció professional de les dones (i la degradació professional d’alguns homes).
No és necessari recordar que les denúncies i reivindicacions feministes no van començar amb el Me Too i que les reclamacions mediambientals tampoc ho van fer amb el moviment Fridays for Future. Ambdós casos han estat tan sols factors catalitzadors esdevinguts, segurament, en un moment d’oportunitat per fer-los més visibles i per aterrar-los a la pràctica.
Hi ha, però, un element de la generació Thunberg realment nou. Alguns dels pensadors que van inspirar la nova sensibilitat mediambiental, com ara Hans Jonas, afirmaven el 1979 que l’ésser humà havia d’actuar amb cautela i humilitat davant l’enorme poder transformador (de vegades devastador) de la tecnociència i que la supervivència humana dependria dels nostres esforços per tenir cura del planeta. Des de la visió kantiana del deure, Jonas va formular un nou principi categòric, el principi de la responsabilitat: “Actua de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica a la Terra.” El que activava el principi de Jonas no era la realitat (encara no tan escandalosament danyada llavors), sinó la capacitat humana d’imaginar un escenari catastròfic derivat de la mateixa acció humana.
Thunberg parla, denuncia i es mobilitza des de les dades que evidencien, quaranta anys després, la gravetat de la situació: “Vostès només parlen sobre seguir endavant amb les mateixes males idees que ens van ficar en aquest desastre, fins i tot quan l’únic sensat que poden fer és posar el fre d’emergència. No són prou madurs per dir les coses com són. Fins i tot aquesta càrrega ens la deixen a nosaltres els nens. Vostès diuen que estimen els seus fills per sobre de tot, però els estan robant el seu futur davant els seus propis ulls.” La generació Thunberg capgira totalment els nostres procediments ètics. Fins ara, érem els adults els qui esdeveníem les veus morals dels infants, els qui preguntàvem “Per què ho has fet?”, tot donant a entendre en la mateixa interrogació la possibilitat d’una acció incorrecta. Ara són els nostres fills els qui ens demanen comptes, els qui ens interpel·len. El seu “Per què ho heu fet?” no és tan sols una pregunta, sinó un mirall dolorós que ens projecta una part de la nostra pitjor imatge. Thunberg, en definitiva, ens fa mal perquè és la veu dels nostres fills que ens passa comptes en vida. I, per cert, encara no hem pensat prou bé el que significa culturalment que les veus morals inverteixin la seqüència generacional.