Opinió

Tribuna

Setmana prometeica

“Mostrem al món que el desig d’independència és real

Aquesta setmana hem fet un gran pas endavant. L’Estat i la Generalitat diuen que ens hem tornat violents, però la violència és anar a matar gent i nosaltres només hem incorporat expressions més contundents i enèrgiques a la nostra lluita. Això sí: amb les accions tàctiques d’obstrucció (de l’aeroport, dels transports, dels carrers), hem aconseguit allò de positiu que et dona la violència, que és collar la política i fer visible la injustícia.

Els focs de Barcelona ens han evocat la Rosa de Foc i la Setmana Tràgica. Però hi ha una diferència clau entre aquest episodi i el nostre present. A la Barcelona del segle XX, el foc era l’expressió d’una impotència. Tal com deia Joan Maragall a l’article “Ah! Barcelona…”, publicat l’1 d’octubre de 1909, tres mesos després de la Setmana Tràgica: “La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear.” La impotència sorgia del curtcircuit entre la lluita nacional i la lluita de classes. A la Catalunya industrial no es podia controlar la lluita de classes sense recórrer a la repressió de l’Estat. Però per disposar d’aquesta repressió la burgesia havia de sacrificar la seva catalanitat. La contradicció entre, d’una banda, la unió nacional dels catalans i, d’una altra banda, l’aliança entre burgesia i Estat contra els obrers no podia sinó generar impotència i derrota. Aquesta contradicció, que naturalment va culminar en la Guerra Civil, no ha desaparegut, però ja no té un paper dominant. Avui ja no patim cap contradicció insuperable. Al contrari, tenim un antagonisme clar i diàfan: l’enfrontament entre la Catalunya demòcrata que vol relacionar-se lliurement amb el món i la Catalunya reaccionària que vol continuar subordinada a Madrid. Per això el foc d’aquesta setmana –i els crits i la rebel·lió i l’eufòria– no són producte de la impotència sinó del poder constituent de la primera Catalunya. Ja no sentim “la impotència enrabiada” de Maragall, sinó que estem expressant al món que el desig d’independència és real. Aquest foc ja no apel·la a Espanya; aquest foc vol destruir precisament el processisme que converteix l’independentisme en apel·lació al diàleg i en els “exigim” i “no tolerarem” de Torrent o els “no els donem la imatge que volen” que repeteixen, estúpidament, Aragonès o Tardà.

La setmana no ha estat tràgica; ha estat una setmana prometeica. Prometeu va prendre el foc als déus i el va donar als humans. Zeus el va castigar, és clar, i Espanya ens castigarà, potser no afusellant un altre Ferrer i Guàrdia com el 1909, però continuant la seva venjança legal i colonial. Però sense l’heroisme i el sacrilegi de Prometeu la humanitat no hauria pogut iniciar mai la civilització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.