La solitud de Torra

Es parla molt de la solitud del president Torra: el seu partit l’observa amb suspicàcia i els socis de govern, ERC, no se’n refien i li demanen eleccions per desplaçar-lo del càrrec. Molt sovint els “seus”, sembla que es limitin a la camarilla d’assessors que ha format al seu voltant i que viuen enclaustrats al Palau. Aquesta setmana, al Parlament, es va emparar en el “ho tornarem a fer” per dir que posaria les urnes en condicions semblants al primer d’octubre del 2017. No ho havia consultat amb ningú, i tots, socis i propis, el van censurar. Va argüir que era una iniciativa personal amb l’objectiu de discutir-la, i li van haver de recordar que al Parlament les opinions personals hi van discutides.

Molt bé, això ja ha estat parlat i analitzat. Però Torra té altres solituds. Se li demana que desaprovi les accions violentes dels que cada nit cremen contenidors a Barcelona i altres capitals. L’activista que porta dins ho fa tres dies tard i a les hores de la nit de menys audiència. Les precaucions no li serveixen de res: els incendiaris i els seus avaladors li diuen de tot. Si vostès, lectors, no són usuaris de les “xarxes socials”, no es poden imaginar fins a quin punt li diuen de tot. Se li sol·licita per un altre cantó que doni suport als Mossos. S’hi resisteix, ho fa amb la boca petita. Petita o grossa, les invectives contra la seva persona es multipliquen. Per una banda els Mossos se li enfaden, per l’altra molts consideren que el cos és el culpable de les agitacions nocturnes: uns provocadors, uns violents. Ja no diguem la policia espanyola que la Generalitat s’ha brindat a “coordinar” amb la policia pròpia i que tot i així va al seu aire tirant bales de goma que els Mossos tenen prohibides. A Torra li queda el recurs de felicitar, sempre per via del Twitter, els que es manifesten pacíficament: les columnes de la Marxa de la Llibertat, la concentració a Barcelona...: “Aquest és l’esperit del nostre moviment”, afirma. Els al·ludits no li agraeixen la congratulació: “Menys paraules i més solucions.” Els que no li reclamen una immediata declaració unilateral d’independència li exigeixen un “diàleg” que ningú no li ofereix. El govern espanyol i l’oposició estan atents a la flaquesa de Torra i procuren fer-la més gran. Sánchez ni li agafa el telèfon. Segles enrere algú l’hauria fet protagonista d’una tragèdia.

En època de l’existencialisme el premi Nobel Pär Lagerkvist va escriure una novel·la sobre Barrabàs, el bandit que Ponç Pilat va intercanviar per Jesucrist. El pobre Barrabàs es passa la vida volent-se congraciar amb els cristians, fins que al final s’uneix a la crema de Roma creient que és obra seva, tal com Neró, el verdader instigador, fa creure. Els cristians el rebutgen per pagà i els soldats el detenen per cristià. Acaba a la creu que havia evitat.