Quina mandra!

De què parlem avui? Repassem incidències properes al Palau del Vent. Una, la dels metges que (diuen) no entenen el català; algun, segons denúncies, ho ha manifestat de forma prepotent. Deu ser un hispanòfon (sud-americà?) que no sap o no vol admetre que a la seva pàtria (Madrepatria?) hi ha més idiomes. Mal assumpte haver d’imposar la llengua pròpia a un pacient que en té una altra; ho hauria fet a París? I, ja que som amb metges, quina barra també la d’alguns pacients que els insulten, fins i tot els agredeixen; com es pot conciliar un tracte tan íntim en aquestes circumstàncies? Però quina mandra parlar d’això! Dues: hi ha els infiltrats a la versió domèstica dels armilles grogues: els que cremen contenidors, fan barricades amb tanques... Són inevitables? Els devots de Manos Negras els associen a l’innegable interès de l’Estat per embrutar el proverbial pacifisme independentista, el dels 11-S i, ara, de les marxes cap a Barcelona. Sí que la claveguera dels fondos de reptiles –la que va ajudar Lerroux fa un segle i la que va pagar els GAL en fa mig– és llarga, obscura i tentacular. Uf, però quina mandra de tema! Tres: els reincidents. Aquests delinqüents que han passat mig centenar de vegades per les comissaries, a vegades dues en un mateix dia, i es foten del mort i de qui el vetlla. Les lleis són així: llevat d’homicidis (i encara: l’autor d’alguna mort en pas zebra ha romàs lliure), després de declarar, el presumpte autor guanya el carrer. Els responsables d’aquestes lleis són els que hem votat, no pas els jutges ni la policia. Ui, però que en parli un altre d’això! Quatre: el meu amic Alberto Márquez no suporta que s’anomeni gossera l’Associació Protectora d’Animals i Plantes que presideix. I manifesta els pals a les rodes que ha d’afrontar per la feina encomiable que algú o altre ha de fer. Més mandra. Anem per la cinquena, les plantacions domèstiques de marihuana. Xuclen la llum fraudulentament de la xarxa, és a dir, que tu, vostè i ell els la paguem (Endesa ens la socialitza...); i com que creen un ambient tropical sense daiquiris però amb bravada i extractors, el nas dels veïns els descobreix. M’acomiado amb una notícia amena. Garrigàs és el poble que l’1-O a un quart de deu del matí va fer-se viral per les garrotades que van rebre els veïns primers votants. Ho ha tornat a commemorar amb bon humor. Dues-centes persones van sopar i passar-se el micro després de veure escenificar “el ball de les urnes” amenitzat per músics, cantants i un gran i espectacular vaixell de fusta i cartró ple de piolins de per riure.