Vuits i nous
“Vingui d’on vingui”
El president –en funcions– del govern espanyol Pedro Sánchez no es vol posar al telèfon quan Quim Torra, president en plenitud de la Generalitat, li truca, pel motiu que aquest no ha condemnat la violència dels carrers aquests últims dies. Jo li he sentit condemnar-la reiteradament, “vingui d’on vingui”. Que ho ha fet tard? Sánchez no li exigeix pas la rapidesa, i en tot cas la condemna ha arribat. El que passa és que la generalització del “vingui d’on vingui” no val per a Pedro Sánchez. Sembla que Torra vulgui dir que condemna la violència en general, la de la policia inclosa, i Sánchez la vol restrictiva: ha de condemnar només la dels manifestants. Com que portem al darrere la violència d’aquell primer d’octubre, atribuïble només a la policia, i com que hi ha hagut tanta violació de drets des de llavors sense que ni Pedro Sánchez ni la seva lleial oposició ho hagin condemnat, s’entén que Torra s’aculli al “vingui d’on vingui”. Ganes de no posar-se al telèfon. Tampoc no ho feia, ell o Rajoy, quan no hi havia violència o n’hi havia d’una sola galta, governant Puigdemont. S’ha explicat mil vegades que el referèndum del primer d’octubre del 2017 i les successives maniobres d’aquell mes infaust tenien per objectiu pressionar el govern espanyol perquè s’assegués a una taula de negociació. Ni taula ni negociació: violència i feina per als jutges. El lehendakari Urkullu va voler intercedir entre les dues parts. La tendència va ser no posar-se al telèfon, “vingués d’on vingués” la trucada. Deuen ser els únics insensibles a la telefonia perquè jo, al carrer i a les cases, només veig gent fent i atenent trucades. Els antecessors d’Urkullu s’havien fet un tip de condemnar la violència “vingui d’on vingui”. De fet, em sembla que la frase és una creació seva. Em sembla també que Madrid era més comprensiu i es posava al telèfon, sense que hi hagués mòbils que ho facilitessin.
S’han vist les imatges del moment en què un membre del gabinet presidencial comunica a Torra que Sánchez no es vol posar al telèfon. Torra exclama “quins collons!”. La frase ha estat molt criticada pels que de Torra ho critiquen tot, propis i estranys. Es veu que desprestigia la institució. Què volien que digués? “Quina contrarietat!”? “Vatua l’olla!”? Un cotxe distret anava contra Pompeu Fabra. Un transeünt que ho veia li va dir: “Ull viu, Mestre, que us atropellaran.” L’atropellament va ser un fet. El transeünt li va dir: “Mireu que us ho havia advertit.” Fabra li va respondre: “Si m’haguéssiu dit oju...” El fet es va divulgar. L’obra del Mestre no se’n va ressentir pas, per aquest motiu.
Quants “¡cojones!” no es deuen sentir al govern de Madrid. Fins i tot “collons”. El d’Estanislau Figueras: “N’estic fins als collons de tots nosaltres.”