Les imatges del camp

Hem viscut aquests dies un llarg episodi d’alta intensitat iconogràfica. Des del 14, dia de la notificació de la sentència contra els presos polítics, l’acumulació d’imatges torna a plantejar a observadors i analistes la dificultat de distingir entre l’ús “proporcionat” de les “imatges d’impacte” i l’ús pervers, obscè, que n’han fet moltes televisions. Per exemple, les privades espanyoles.

Unes televisions que s’han dedicat durant els dies de les Marxes per la Llibertat a tapar unes imatges imponents de les mobilitzacions amb bucles permanents dels enfrontaments nocturns a Barcelona i altres ciutats, magnificant incendis i destrosses. La “Barcelona crema” era l’aliment de la mirada de milions d’espectadors –espanyols i catalans– dels matinals i noticiaris espanyols, mentre les cinc riuades de gent pacífica i festiva hi eren invisibles.

La visualització d’imatges d’impacte va esdevenint el recurs central de construcció de sentit. La pugna pel relat “correcte” dels conflictes passa avui per la creació i difusió d’imatges que indueixen en la memòria emotiva dels ciutadans una interpretació preferent de cada episodi. En les nostres societats complexes, plurals i dividides, el conflictes socials i polítics no es resolen mai del tot. Tendeixen a fer-se crònics, a repetir-se. Els ciutadans ens veiem obligats a prendre partit i no podem estar pendents dels discursos dels polítics o de les prolixes cròniques periodístiques. Tendim a substituir les “mil paraules” per una icona, una foto, un videoflash, una caricatura.

Les imatges d’impacte retraten l’estat del camp de batalla en cada conflicte. Per això els diaris trien amb tanta cura la foto de portada. Per això les teles no paren d’emetre en bucle i sovint en pantalla partida les imatges que expressen el seu punt de vista entorn del camp. Per això cada dia prenen més protagonisme les càmeres d’enregistrament, professionals o personals, que ofereixen via institucions televisives o xarxes socials un flux permanent d’imatges.

La gent és la primera interessada en les imatges del camp. La gent que protesta, per subministrar les seves imatges. La gent que els observa, per “veure” l’estat de la batalla. Els advocats, per defensar els inculpats (l’ANC acaba d’obrir un “servei d’imatges” per ajudar les defenses). La gent i els mitjans de comunicació malden pel mateix proveïment. La diferència rau en la capacitat editorial. Perquè davant la superabundància d’imatges del conflicte –pensem en l’ocupació de l’aeroport del Prat o en els aldarulls de nit a les ciutats–, els mitjans seleccionen les que més responen als seus interessos. Fan d’autèntics controladors (gatekeepers) de la iconografia preferent que difonen. Per exemple, la diferència de tractament entre TV3 i les teles privades espanyoles ha estat abismal. Mentre el desplegament de TV3 pretenia cobrir els diferents focus d’interès periodístic, sense amagar enfrontaments i testimonis contrastats, les privades espanyoles s’acarnissaven en imatges de violència i d’incendis amb la clara intenció de criminalitzar el moviment independentista, com si encara abonessin l’acusació de rebel·lió. Per cert, quant ens ha costat als contribuents el macrorelat de la rebel·lió i de la violència construït per la Fiscalia?

És Clar que no han estat solament els grans mitjans de Madrid els que han contribuït a construir la “imatge correcta” del relat central de la condemna del Suprem. Els aldarulls d’extrema violència viscuts aquests dies, impropis del moviment independentista, els proporciona munició. A l’altra banda, la preocupació per la “bona imatge” ha presidit les actuacions dels poders centrals de l’Estat. Des de la coartada de la transmissió en directe del judici –obviant tanmateix els vídeos de les defenses– a la campanya videogràfica del ministre Borrell enaltint la democràcia espanyola. Ara mateix, l’agenda electoral és bàsicament una agenda d’imatges.

La visió de la magna protesta ens suggereix un salt qualitatiu: la irrupció descarada dels joves. S’autoorganitzen, s’enfronten als antiavalots, canten, criden i juguen a cartes, asseguts davant la prefectura o en plena calçada. “No és la revolució dels somriures, és la de la ràbia continguda.” “No és violència, és autodefensa.” Ho declaraven un i una davant les càmeres de TV3 per al magnífic Sentenciats del 30 minuts de diumenge. Recupereu el reportatge i tindreu un bon resum de les crues imatges del camp de batalla. O millor, de les imatges del camp, en el sentit de Bourdieu, de forces i violències després de la gran batalla al Suprem.