El desafiament

No vols caldo? Dues tasses! Com que el Tribunal Constitucional no permet al Parlament de Catalunya parlar de segons quins temes a l’hemicicle, els grups independentistes (que encara són JxCat, ERC i la CUP) han pactat que en tornaran a parlar. Els portaveus parlamentaris de les tres formacions van fer públic ahir el document que sembla que es debatrà en el primer ple que es farà al Parlament després de les eleccions espanyoles del 10-N, que són aquestes eleccions tan importants i tan espanyoles que fins i tot s’hi presenta la CUP. El document es va fer públic a mig matí i deu minuts després ja tothom parlava del gran desafiament que suposa. No en dubto, que sigui un desafiament. Perquè així ho entendrà el Tribunal Constitucional, els Casados, els Riveras i els Sánchez de torn (de Vox ja ni els en parlo, perquè per ells el desafiament és simplement que existim). Però vostès s’han llegit el document? Facin-ho, sisplau. És ben trist, que un conjunt d’obvietats, sense cap transcendència legal (no veig que el text tingui cap efecte real) s’hagi convertit en aquest desafiament que, insisteixo, és. La resolució de consens (ja era hora, que consensuessin alguna cosa les formacions independentistes, no?) diu coses tan òbvies com que es rebutja la sentència de l’1-O, que la condemna és un escàndol, que cal diàleg per resoldre un conflicte que és polític i, és clar, es reivindica “el dret dels diputats a poder debatre sobre els assumptes que interessen a la ciutadania, inclosos el dret a l’autodeterminació, la monarquia o la sobirania”. I s’hi afegeix que el Parlament defensarà els cops que calgui, “la reprovació de la monarquia, la defensa de l’autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futur polític”. Si això, si aquest seguit d’obvietats i intencions, s’interpreta (pel TC, pels Riveras, els Casados i els Sánchez de torn) com un desafiament (que tal com estan les coses ho faran) és el reflex de la democràcia que tenim (o patim). Un desafiament va ser el 9-N, l’1-O i potser altres coses que no van acabar passant. Però la resolució del Parlament (llegeixin-se-la, insisteixo) no hauria de passar d’una simple declaració d’intencions.