Plans innecessaris

Amb les borses per terra i el preu del deute públic pels núvols, la setmana passada van sortir a fer el milhomes tot un ventall d'autoritats –inclosos els governs espanyol i francès–, que juraven que no permetrien que els especuladors ensorressin les economies de l'euro. Aquest cap de setmana han actuat, però no com es podia esperar del seu to amenaçador –creant impostos sobre les transaccions financeres, prohibint determinades operacions en els mercats...– sinó posant al cove dels ajuts a països en risc de suspensió de pagaments 750.000 milions d'euros més.

Les borses es van desbordar ahir –l'espanyola va pujar un 14,43%, recuperant el que havia perdut la setmana passada– i això es pot interpretar –com ho fa la Comissió Europea– com que els inversors s'han pres seriosament el contraatac contra els malvats especuladors. Però també es por mirar d'una altra manera: si les borses baixaven no era per maniobres malicioses dels especuladors, sinó perquè els inversors veien negre un futur que ara troben més clar amb la morterada promesa per la UE i l'FMI. Promesa que em fa l'efecte que s'haurien pogut estalviar, perquè el més preocupant d'aquests últims dies no era que s'enfonsés la borsa, sinó el continu encariment dels deutes públics, i el preu d'aquests va baixar ahir de forma espectacular, i no pas pels famosos 750.000 milions: es va abaratir simplement perquè els bancs centrals van començar a comprar deute públic en circulació. Si el perill per a l'euro és que el deute derivat dels dèficits públics sigui insostenible per car; si es pot mantenir relativament barat fent que els bancs centrals en comprin el que faci falta –cosa que no és res més que ampliar al sector públic el que s'està fent amb la banca privada des de fa dos anys–... ¿per a què cal el pla de 750.000 milions, a deixar amb la condició de retallar més la despesa pública?