La llevantada de les bótes

Dimarts, tard de la nit, em vaig situar davant la televisió per veure com els tertulians d’en Xavier Graset analitzaven l’actualitat política, i ell i els seus tertulians van acabar parlant d’una altra tempesta, la destructiva que en aquell moment queia sobre algunes comarques tarragonines en forma d’aiguats. Els tertulians hem d’estar preparats per a tot. A alguns espectadors els fem riure: “Que no sou especialistes en política?” Hi ha algú que sigui especialista en política? Se’n pot ser, si és tan volàtil i no admet pronòstics? El sociòleg Manuel Delgado, present a la taula, va expressar-ho bé, lligant una cosa amb l’altra: “Tot és imprevisible, les tempestes, i l’evolució del procés.” Potser més el procés. El temporals de llevant venen a la primavera i a la tardor. Tenen nom: el de les faves i el de les bótes, en referència a les bótes de vi del final de la verema. En Graset va haver de fer el cor fort quan va comunicar amb la Mariona Rendé, propietària dels cellers Rendé-Masdeú, fundats per seu pare a l’Espluga de Francolí. Plorava. “La revinguda del Francolí s’ho ha endut tot: el celler, el restaurant annex; no ha quedat ni una ampolla, ni un cup, ni una bóta.” Les imatges ho certificaven. Joan Rendé Masdéu, el pare de la Marina, és el famós Doctor Scopius de l’antic Avui, el novel·lista, el membre pertinaç d’Ofèlia Dracs, el del corbatí. Va deixar molt l’escriptura per dedicar-se a fer vi abans que tanta gent prengués la mateixa decisió. Tothom fa vi. El negoci li ha anat avall. És amic d’en Graset, que va haver de mantenir la impassibilitat informativa. Hem de ser tan impassibles, els periodistes? De vegades, en alguna tertúlia, ens enfurismem per algun fet polític. No ens podem enfurismar per una aiguat destructiu, per la desgràcia d’un amic?

En Graset és de Vila-seca, viu a Reus i té interès per Pratdip i aplega avellanes. Coneix bé tota aquella zona, tantes vegades oblidada en molts sentits, també informatius, pels que saben situar perfectament l’Empordà, la Cerdanya i no diguem Barcelona, i en canvi es perden quan els parlen de les Borges Blanques, situen malament Mollerussa i no han anat mai a Arbeca. D’Arbeca se’n ve, no s’hi va. La informació va ser de primera. El Francolí és un riu, i passa per Tarragona. La cançó d’en Pere Gallerí el cita.

La llevantada, en el seu trajecte de sud a nord, ens va arribar aquí quan el programa d’en Graset encara no s’havia acabat. Res comparable, però intensa com poques vegades. Un tro va mantenir el so durant vint minuts de rellotge. La Rambla i la Riera, carrers urbans, anaven d’ample a ample. Molt sovint és agradable ser al llit amb pluja. Feia por. L’endemà, sol. Les llevantades de manual duren dos o tres dies i van fent. Aquesta ho ha concentrat tot en poques hores. Morts i destrucció.