En directe

El seguiment que la televisió pública catalana ha realitzat fins ara dels fets derivats de l’anunci de la sentència contra els líders independentistes ha obtingut una major audiència de llarg entre els teleespectadors de Catalunya. Suposo que els responsables de la cadena deuen estar-ne satisfets i fins i tot podria celebrar-se que guanyin la partida a altres mitjans (els mateixos que parlen de la manipulació per part de TV3) en què el sensacionalisme va lligat a un biaix ideològic que criminalitza la mateixa existència de l’independentisme català i tota protesta contra la repressió. Tanmateix, hi ha un aspecte inquietant. No sé fins a quin punt ha contribuït als bons índexs d’audiència la retransmissió en directe del que s’ha anat anunciant com els aldarulls als carrers de Barcelona provocats per un “reducte” de manifestants. En tot cas, s’imposa pensar en tal retransmissió continua i en les seves formes. No hem pogut tenir la sensació que les imatges dels enfrontaments amb la policia o dels contenidors cremats es convertien en una mena de sèrie televisiva? O que se’n parlava com si fos una competició esportiva? O que la pretesa informació mudava en un espectacle d’entreteniment? Calia mantenir la retransmissió continuada quan a vegades només es tractava de quatre cartrons cremats? No han contribuït aquestes imatges a criminalitzar la protesta i a insistir en el seu caràcter violent? El pitjor és que hi ha la idea que així es mostra tota una realitat quan només en surt una part. Afortunadament, no només hi ha les càmeres dels mitjans i aquests no tenen el monopoli de la producció d’imatges. I és així que, sobretot a través de les filmacions de veïns, s’han vist la brutalitat de les càrregues policials i les detencions arbitràries. No oblidem que la notícia fonamental és que cada dia hi ha més presos polítics. Tanmateix, com que són “premoderns”, els jutges no “veuen” certes imatges.