Por del dia

L’Estat espanyol té por. Molta. No pas por que a Catalunya hi hagi grups que provoquin aldarulls al carrer, que ja ha demostrat que no té cap mania a reprimir amb la mateixa contundència que si només volguessin votar en un referèndum d’autodeterminació –amb una complicitat ara dels Mossos en què cal exigir que la investigació arribi fins al final–, ni por d’un esclat de violència per un problema de convivència, ni encara menys por que cap sobiranista activi res que s’assembli a un grup terrorista. No en pot tenir cap, de por, d’això, perquè sap que no hi ha cap perill real que res d’això passi, per molt que s’esforci per terra, mar i aire a fer creure que sí, i en el fons hi indueixi.

Del que de debò té por l’Estat, i per això –per tenir coartada per perseguir-ho–s’esforça tant a inventar-se un perill imaginari, és del que li és i serà impossible de controlar mai: que amplíssims sectors de la ciutadania surtin al carrer i exerceixin el dret de manifestació, de vaga, de manera ferma, pacífica i massiva, per denunciar al món que estan farts de vexacions dels poders estatals, i emprenguin accions de desobediència civil (fins i tot avalada pel Suprem) per protestar contra una sentència que va condemnar més de dos milions de persones i exigir a l’Estat, ja no la independència, sinó tot just que segui a parlar. Com que és això el que li fa por, i sap que no es pot perseguir de cap manera que no sigui vulnerant tots els drets fonamentals, s’inventa que Tsunami Democràtic és una organització terrorista i la investiga com si fos ETA, o veta la xarxa exterior del govern que explica al món com volen aixafar el clam d’una majoria de catalans, això només per citar dos exemples d’ahir.

L’Estat no té por dels aldarulls de les nits posteriors a la sentència, sinó de les multitudinàries accions pacífiques que es fan, i se seguiran fent, de dia. Tinguem-ho clar per saber on incidir.