Els reptes de la nova Comissió Europea

Jean-Claude Juncker acaba els cinc anys del seu mandat amb clarobscurs, amb el Brexit que ho ha condicionat tot, amb la crisi de refugiats que ha desprestigiat la Unió Europea i amb una economia que mostra símptomes de sortida de la crisi però a costa de molta desigualtat i atur, especialment juvenil. I ara començarà el mandat d’Úrsula von der Leyen, l’alemanya que feia carrera política al seu país i que el destí i les circumstàncies l’han situat de presidenta de la Comissió Europea, la primera dona que ostenta aquest càrrec, tot sigui dit.

Així, amb un Parlament Europeu també renovat, més divers que l’anterior, la Comissió Europea, encara amb un comissari per estat membre, comença la seva singladura, que no esdevé gens fàcil si ens fixem en els reptes importants que ha de gestionar i que centraria en quatre grans blocs. D’una banda, l’economia, que, tot i anuncis de futures recessions, els números freds donen una certa esperança de sortida de la crisi, encara que la realitat social, amb desigualtats evidents i amb un atur, especialment el juvenil, molt significatiu als estats del sud, fa pensar que potser s’haurien de canviar les polítiques i apostar clarament pel pilar social que potencia els drets dels treballadors, l’ocupació i la cobertura social, però això ho han de fer els estats, i només se’ls ho pot suggerir però no imposar. Per altra part, la Comissió Europea ha de treballar per la cohesió interna de la UE, que permeti evitar nous Brexit i gestionar be el que ja és una realitat, i també per connectar amb la ciutadania procurant fer les polítiques que aquesta demandi i establint mecanismes perquè totes les realitats diferents se sentin realitzades i protegides dins la UE, un fet que reforçaria la cohesió interna i afavoriria el que sovint trobem a faltar, que és el camí cap a un demos europeu.

Un altre bloc fora el dels grans reptes que superen la gestió d’un estat perquè són globals, com ara la immigració, que s’hauria de gestionar des d’una òptica europea, passant la política migratòria a Brussel·les, perquè avui encara cada estat es gestiona la seva. I la sostenibilitat del planeta, amb accions contra el canvi climàtic, amb la idea de liderar l’aposta dels disset ODS (objectius de desenvolupament sostenible), emmarcats en l’agenda 2030. I, finalment, la política exterior, entesa com a seguretat i defensa i també com en l’àmbit diplomàtic, al qual s’ha de donar un impuls, perquè, com clarament demostren els fets, la Unió Europea cada vegada influeix menys en conflictes internacionals, i, si no es fa un canvi significatiu cap a més integració i més voluntat política, la influència de la UE, el softpower al qual ens tenia acostumats, anirà cap a la irrellevància. Ben segur que hi ha més reptes, però està clar que si la nova CE aconsegueix almenys dinamitzar bona part del que hem exposat aquí, anirem en el bon camí per garantir la llibertat i la seguretat de la ciutadania, que és un dels principals objectius de la política.