El llaç groc

Ni les protestes a fora, ni la crema de fotografies, ni el blindatge policial, ni el buit institucional. De l’acte electoral del rei d’ahir jo em quedo amb la imatge d’un dels premiats, el matemàtic Xavier Ros-Oton, pujant dalt l’escenari amb un llaç groc. I amb la imatge del rei (i la reina, i les filles, és clar) empassant-s’ho. No el conec, jo, Xavier Ros-Oton, aquest professor de l’Institut de Matemàtiques de la Universitat de Zuric (Suïssa). I saber que ha centrat les seves investigacions en el camp de les equacions en derivades parcials em fa sentir encara més ignorant del que em sento habitualment. Però confio que un dia arribarem a saber les pressions que devia rebre ahir (no en dubtin, que en va rebre) per treure’s el llaç de la solapa. Sé d’algun altre cas, no pas d’ahir (no me’l facin explicar), en què la casa reial no va permetre, de cap manera, que un guardonat pugés dalt l’escenari amb un llaç groc. El rei, però, ahir se’l va haver d’empassar. No pas per talante, (que no sé si en té) sinó, intueixo, perquè devia saber que era pitjor retirar un guardó a darrera hora que passar una mala estona. Ja ho veus, Felip, Felipe VI, això és el que passa a Catalunya. Que l’únic guardonat dels premis Princesa de Barcelona (ai, perdó, que és de Girona, però allà no us volen) pugés a l’escenari amb un llaç groc, alguna reflexió us hauria de provocar. En vàrem parlar molts anys enrere, quan vàreu presentar oficialment la Fundació Príncep de Girona i ens vàreu demanar complicitats. En teníem, però el 3 d’octubre del 2017 les vàreu destruir. I el que va passar ahir és una metàfora de tot plegat. Potser, encapsulats com estàveu per un cordó policial, no us en vàreu adonar. Però no vàreu omplir el Palau de Congressos, a fora s’hi cremaven fotos vostres, molts dels encorbatats no tinc clar que no hi vinguessin forçats (segur que passàveu llista) i a fora hi havia un munt de gent emprenyada (perdó per l’expressió) per la sentència de l’1-O. Els premis van anar molt bé (la filla escriu molt bé, per cert, per tenir només catorze anys), però una cosa és el que passava a dins (en aquest encoixinament que us porten) i l’altra, el que passa a fora. Però això em sembla que ja ho sabeu.