A l’hospital

L’Imma Merino, que sempre té coses per dir i diu coses, ha tingut l’amabilitat de substituir-me els dies que he estat afectat per un problema de salut. El meu últim article es va publicar la vigília de Tots Sants. L’havia escrit el 29, dimarts. Era el d’un malalt: espès, mal construït, amb un final de circumstàncies... Ja feia dies que em notava un cansament general. Anava fins a la cantonada i semblava que hagués pujat al Matagalls. Vaig anar al metge, i al cap d’una hora entrava a l’hospital de Mataró per la porta d’urgències. El metge m’havia dit que el tràmit seria breu: una revisió, una injecció estabilitzadora, i al vespre ja podria veure el futbol des de casa. Als hospitals tot es dilata, inclòs el servei d’urgències, que hauria de desmentir l’afirmació general. M’hi vaig passar tota la tarda i tota la nit. L’única aproximació al futbol va ser que un dels metges que em va atendre es deia Zidane (o així sonava).

Al matí em van dur “a planta”, a una habitació. Si a urgències l’activitat és frenètica, els passadissos de “planta” són com el carrer de la pau. Sempre que et trobis bé, és clar, i jo m’hi trobava. El pont de Tots Sants va fer ajornar la meva sortida: quan la metgessa anava a concedir-me un permís fins diumenge al vespre, moment que hauria de tornar per passar unes proves programades per dilluns, una altra metgessa va argüir que a casa no sabria practicar-me uns controls imprescindibles sobre els quals m’havien d’ensinistrar. M’ho vaig prendre molt bé. Quatre dies de lectura, de rebre familiars i amics, de contemplació del paisatge marítim i muntanyenc i d’observacions. Com que m’agrada tot, m’ho vaig menjar tot. Res de televisió. Res de “xarxes socials”. Molts diaris, això sí. A la televisió, els polítics, ara en campanya, escopetegen. A través dels diaris, queden tamisats pels redactors, i no se senten. Tenim redactors boníssims, com mai. Ara que els diaris declinen hem après a fer-ne.

El meu company d’habitació és un negre negríssim de Gàmbia. És alt, jovenàs, guapot. A peu dret, vestit amb la bata blanca sense mànigues dels hospitals, sembla el membre d’una tribu de les que surten fotografiades al National Geografic. Empunyant la torre del sèrum és el cap de la tribu. El primer dia em va preguntar on era el mar. Cada dia ha fet les oracions mirant a la Meca.

De dies, m’imaginava que era en un balneari, on l’avorriment és imprescindible. A la nit, que era el passatger d’un creuer sense escales: cap obligació de baixar a veure monuments. A les deu del vespre l’hospital tanca. Els visitants surten. Alguns cotxes passen a recollir-los. Fa l’efecte que surtin d’un hotel i vagin a sopar havent deixat els nens i els vells en mans segures i molt afables.