Progressisme retroactiu

Si hi ha un terme que m’esquitxa les meninges i m’emmalalteix és aquesta nècia cantarella de Pedro Sánchez, de la qual abusa en excés: “Volem un govern progressista.” Què és realment això del progressisme? És progressista arruïnar l’economia d’un país, com a punt va estar d’aconseguir J.L. Rodríguez Zapatero? És progressista girar la vista enrere i regenerar els odis de les dues Espanyes per justificar l’eterna possessió de govern? És progressista instal·lar la consciència del subsidi per a tot, en lloc de primar l’esforç, com s’ha fet a Andalusia durant els 40 anys de poder socialista, com si d’una Argentina peronista es tractés? És progressisme lliurar la teva ànima política a aquest pervers “benefactor” de George Soros (a qui, per cert, Pedro Sánchez va rebre en secret a La Moncloa tan prompte va seure a la butaca del poder)? És progressisme camuflar la lluita de classes del fracassat marxisme comunista, transvestida amb el feminisme extrem? Etcètera.

Tanta fe progressista em commou en la mesura que pertorba el cervell summament estructurat. És la ingent mentida d’aquest Pedro Sánchez, ebri d’ambició, hipòcrita i fals, sense límits, que perverteix els fets històrics del passat, al qual ens vol tornar amb l’ajut de l’odi i aquest progressisme vacu i abstracte. No entendré mai que els espanyols puguin votar un farsant de la política; la incúria intel·lectual l’encobreix amb dos sospitosos adjectius (però no els seus corresponents substantius): progressista i democràtic.

Quan es recorre fins a l’abús d’ambdós vocables, a un li esdevé l’amarg sabor de les “repúbliques democràtiques” de l’Est comunista. Amb el democràtic a la mà, a Honecker no li tremolaven les mans per la tortura a l’Alemanya de l’Est; ni a Gomulka a Polònia per ofegar els catòlics; ni a Brejnev a l’URSS per instal·lar a Txecoslovàquia (Primavera de Praga) el seu centralisme democràtic; ni a Stalin per assassinar més gent que Hitler amb els jueus; ni a Mao Zedong per, “democràticament”, inspirar i aplicar la seva “Revolució Cultural”, etcètera. Revesteixen tals exemples l’adjectiu abrasiu de “democràtic”? Ho dictava Lenin: “Una mentida mil vegades repetida acaba convertint-se en veritat.” Calen més arguments que aquest demolidor recompte de 90 milions d’assassinats i morts ocasionats pel comunisme en els seus setanta anys d’història? (Llibre negre del comunisme, editorial Planeta, 1998).

Arribats a aquest punt, forçós és preguntar-se si l’abús terminològic de tots dos adjectius no és una tapadora o pretext per ocultar intencions malèvoles, com a mínim manipuladores. És que els nostres menyspreables i mediocres líders europeus, espanyols i catalans, no recorren a una terminologia farsant per dissimular les seves genuïnes intencions? En aquesta hora de convulsió cíclica de la història resulta extremament nociva la perversió del llenguatge, la transmutació semàntica dels continguts, la brutal mentida de la postveritat a la qual sovint s’acullen els pitjors polítics de l’era contemporània. Hitler arrossegà el poble alemany amb mentides, que va difondre, edulcorar i manipular Goebbels. No devem estar vivint algun passatge semblant entre nosaltres més enllà i més ençà del riu Ebre?

Gairebé res del que passa m’agrada, però res del que passa em confon. En tot cas, em produeix malestar d’estómac i vòmits. Mai de la vida havia conegut un desconcert político-social com el present; ni tampoc tanta mentida en ús, ni tantíssima mediocritat en els lideratges, ni tan gran manipulació de l’opinió pública, ni tantíssima alienació (segons el lèxic marxista) com la dels ciutadans d’avui, particularment a Catalunya, Espanya i la Gran Bretanya. Per aquesta via es desemboca inexorablement en el feixisme, de dretes i d’esquerres. Hem triturat el nostre sistema de valors, la nostra cultura cristiana, les nostres normes morals sobre les quals es fonamenta el sistema democràtic. O pensa algun embogit que la democràcia la salvarà l’islam?

Vivim temps de confusió, de màximes ignoràncies i de menyspreables dirigents en les nostres societats. I el feixisme, el populisme radical, la mentida postcomunista estan trucant a la nostra porta. Putin des de l’Est ficant-se en totes les contradiccions europees, en tots els conflictes desestabilitzadors. Trump destrossant tots els esquemes de l’ordre internacional que han impedit guerres a Occident després de 1950. Erdogan –amb l’anuència de Trump– esquarterant l’OTAN, que ha estat la nostra salvaguarda. Ho acaba de dir el president Macron. Sense escut, qui ens defensarà del domini dels ambiciosos, les màfies, els narcos, els bojos utòpics que habiten encara a l’hiperurani de Plató? Porto a col·lació conclusiva l’axioma aristotèlico-escolàstic: “Nemo dat quod non habet” (Ningú dona el que no té, allò del que manca). Doncs això. D’on pot sorgir la intel·ligència d’uns polítics que no la posseeixen i que perverteixen el contingut del lèxic que fan servir? Sens dubte, la més inútil de les esperances...