Lectura electoral

Alguna cosa haig de dir dels resultats electorals de diumenge. ¿Què, que no s’hagi dit? Pedro Sánchez, el convocant, és un irresponsable, un frívol. Res del que havia previst no li ha sortit: ell ha baixat, l’extrema dreta ha pujat als núvols, Podem segueix viu, Ciutadans no li pot oferir suports i l’independentisme es manté. L’independentisme no s’eleva com la sentència hauria fet preveure, però ha guanyat alguns vots i representació. En tot cas, Sánchez l’haurà de tenir en compte, si vol governar. Governarà? Diria que ell en persona, no. A mi la desfeta de Ciutadans m’ha donat molta satisfacció, però tant me fa si el líder del partit ara reduït a una secta dimiteix o no. Ja s’ho faran, ell i els seus. Qui hauria de plegar, perdonin, és Pedro Sánchez, l’autor de la catàstrofe general. Potser és que estic influït pels països on els polítics es repleguen i se’n van a casa per molt menys. Hi ha països en aquest aspecte una mica exagerats, tot s’ha de dir, però n’hi ha d’altres en què l’exageració de mantenir el càrrec i la figura cau per l’altre costat. Si no plega Sánchez, el faran plegar, o l’haurien de fer plegar, per donar pas a un altre del seu partit. Com es pot negociar amb un fracassat? Va sortir celebrant que ell i la seva formació haguessin guanyat les tres últimes eleccions. Va fer lleig. Que en convoqui unes quartes, si l’objectiu és aquest. Què és això, una timba?

Després d’anar a “exercir el dret a vot”, com mana “la festa de la democràcia”, em vaig passar tot el diumenge llegint Eugeni Oneguin, la novel·la en vers d’Aleksandr Puixkin traduïda al català per Arnau Barios, una novetat del Club Editor. L’havia rebut amb una targeta de Maria Bohigas, l’editora: “Mentre els ajuntaments pengen ornaments de Nadal pels carrers, jo t’envio aquest llibre que devem a dos xicots de trenta anys: Puixkin primer, Barios després. L’un va tardar 7 anys a escriure’l, l’altre 10 a traduir-lo. És una meravella: n’hem fet 2.000 exemplars en un atac d’optimisme, que és l’única manera que sé de fer llibres. A veure què et semblarà.” M’ha semblat un regal adequat per Nadal –format quadrat, lletra grossa, composició perfecta– i la meravella que la Maria em diu. Resulta que la novel·la fundacional russa ja d’entrada subverteix el gènere: el vers, la ironia que Puixkin projecta sobre ell i el seu temps, els excursos personals de l’autor... El protagonista és un baliga-balaga, un frívol, un inconstant, un jugador. Arriba a matar el seu millor amic en un duel. Puixkin estima la seva criatura però no li estalvia un correctiu sever.

Una altra cosa diré: una llengua que, com poques al món, és capaç de traduir aquesta obra conservant el vers és una llengua i també una cultura imbatibles, s’hi posin com s’hi posin els enemics que es van reproduint.