Bannon i Gramsci

Quan a Margaret Thatcher se li preguntava quina era la seva millor herència, la històrica líder del Partit Conservador responia que era Tony Blair. Un primer ministre laborista? Sí. Un primer ministre laborista que, influït pel sociòleg Anthony Giddens, va fer cèlebre la tercera via matant la socialdemocràcia. “Vam triomfar el dia que els laboristes van aplicar les nostres polítiques”, deia la Dama de Ferro. A Catalunya, abans de ser president i abans de ser enviat a la paperera de la història per la CUP, qui ho va voler aplicar va ser, curiosament, Artur Mas, en el seu cas per donar una pàtina socialdemòcrata al triomf liberal dins del seu partit. Sigui com sigui, Thatcher va guanyar la batalla de les idees, la de l’hegemonia cultural de què parlaven Ernesto Laclau i Antonio Gramsci –i que tan bé coneix Steve Bannon–, i la caiguda del Mur de Berlín, ara fa trenta anys, va fer la resta. Doncs bé, si l’èxit de Thatcher va ser Blair, es pot dir que l’èxit d’Albert Rivera, mal que li pesi, és Santiago Abascal. Tant ha sembrat la llavor de l’odi el fins dilluns líder únic de Ciutadans, que més de tres milions d’electors han vist en Vox la solució. Rivera ha estat cruel amb molts polítics i ha actuat amb tanta supèrbia que molts han aprofitat per tenir una resposta venjativa. No cal. Només afegiré que el que li ha faltat a la vida política és aquell esclau que anava darrere dels victoriosos generals romans xiuxiuejant “memento mori”. L’adeu de Rivera és una bona notícia per a la convivència. Però, tornant a Laclau i Gramsci, ara s’obre una guerra cultural que serà decisiva entre l’esmena a la totalitat de Vox i els hereus del 15-M. Una guerra cultural que és europea i mundial, amb el liberalisme maldant per resistir. A Espanya no hi ha liberals, però en la particularitat hispana Pedro Sánchez haurà de decidir si vol ser el millor llegat de José María Aznar o mirar al Congrés i veure 16 realitats, entre les quals, una que sense encara majoria absoluta té l’hegemonia cultural a Catalunya.