Els reis de copes i el Principat de Girona

Els fets són tossuts i encara que els mitjans de comunicació ho vulguessin silenciar vam assistir per la televisió a dues escridassades monumentals als reis i l'himne espanyols. Ningú no em pot negar que aquí passa quelcom que no han reflectit clarament els mitjans de comunicació. Que tot Mestalla a València i al Buesa Arena a Bilbao, en ocasió de la disputa dels títols de les copes de futbol i bàsquet, donés l'esquena ostensiblement als reis no és fortuït ni banal. Vol dir alguna cosa. Que la manifestació evidenciï que la gent no és monàrquica no hauria de sorprendre ningú, però no crec que les coses es manifestin en aquests termes per un estricte refús a la monarquia. L'expressió va més enllà del significat estrictament monàrquic perquè constata un sentiment explícitament antiespanyol. En qualsevol cas, si tenim en compte el famós discurs de Cambó al Teatre Bosque de Barcelona, avui no és la monarquia o la república que es posen en qüestió sinó que la disjuntiva va més enllà i implica la mateixa existència de l'Estat. S'han fet mèrits suficients perquè ens preguntem si volem ser catalans o espanyols

Això de les copes del rei i de la reina és un tic més de l'època anterior en què su Excelencia el Jefe del Estado les atorgava. És una vulgaritat que no es fa a cap lloc d'Europa. Que hi enviïn el Lissavetzky de torn i que no emprenyin més amb himnes injuriats. Pujol es queixa que els esportistes d'elit catalans van ser tocats per la casa reial perquè manifestessin la seva espanyolitat i deixessin de banda la seva catalanitat. Els casos són múltiples, com ara els Gasol, Dani Pedrosa, Xavi Hernández... etcètera, convidats a manifestar-se en aquest sentit. Segons explica Jordi Sans, gran jugador de waterpolo català, és clar, com quasi tots els altres de l'equip espanyol que va guanyar l'or als Jocs Olímpics d'Atlanta, l'alegria el va portar a embolcallar-se amb la senyera i donar la volta a la piscina exultant de joia. L'endemà sortia a tots els diaris americans de més tirada de manera destacada, però la trucada dels responsables esportius espanyols cridant-li l'atenció no es va fer esperar.

D'altra banda, no tot es queda aquí, perquè Anasagasti, el diputat pel Partit Nacionalista Basc, en declaracions diverses, deixa el rei com un barrut que segons ell viu a costelles de l'erari públic. Per la seva part, Jiménez Losantos, quan tenia tribuna a la Cope, l'envestia sense embuts per raons ben diferents. Tinc entès que el cardenal Rouco, en ser interpel·lat pel monarca en un sopar demanant explicacions, va dir que la Conferència Episcopal no tenia res a veure amb els atacs de Losantos. Li va dir que pregarien per ell. Tot molt clerical i molt gallec. Tampoc Pedro J. Ramírez no té cap mirament en les seves invectives contra el rei.

Em demano, per on van els trets? Caldrà veure-ho en el futur, ja que a Madrid el rei no és ben vist en algunes altes instàncies de l'Estat –església, exèrcit, etcètera– que el qüestionen fortament. Dura feina la del monarca, sí senyor, a qui no li queda més remei que fer de Don Tancredo. Un personatge extraordinari que rebia el brau a les places vestit de blanc rigorós i, immòbil, esperava les escomeses dels cornúpetes sense immutar-se. Don Tancredo López era un valencianet que es guanyava la vida a base de cogidas, però els Borbons tenen molts recursos i moltes taules i en saben, de rebre trompades.

La monarquia es llepa les ferides a Girona, on hi té un baluard. Només cal enlluernar quatre turiferaris catalanets, i si són de les terres gironines, millor, i endavant que fa baixada. A la monarquia, i això històricament no és nou, la pot salvar la plutocràcia catalana. És a dir, els marquesos de Tàpies, de Tarradelles (qui ho havia de dir?), Samaranch i la gent de la Fundació Príncep de Girona, a força de papanatisme, entreguisme i gastronomia. Anem de la contestació a la glorificació de la monarquia i de la mateixa manera passem del Girona rai al Girona mani. Es fa difícil d'entendre que mentre s'escridassa els reis a Girona ens constituïm en fundació sense cap tradició ni sentiment de la mà d'organismes com la Caixa, amb els seus Fainés i Leopoldo Rodés, patró del Palau, la Fundació Dalí, la Caixa de Girona i, inesperadament, the last but not the list, la Cambra de Girona, que ha hipotecat la seva credibilitat guanyada amb el temps sense cap profit econòmic, ja que l'entitat no respon a cap necessitat real, ni social, ni política, de les comarques gironines.

De moment estic perplex. Puc dir que estic en un trilema: no sé si he d'anar a reprendre els nois que cremen sants monàrquics, si he d'assistir a una escridassada als reis o finalment si he de rebutjar algun convit a algun sopar amb el borbonet per sortir a la foto de l'Hora Rosa que edita el bisetmanari Hora nova de Figueres.

A partir d'ara els figuerencs haurem d'aclarir, quan vulguem anar a la «capital del Principat», si ens hem d'aturar a Girona o a Barcelona.