Cent anys de Tintín

Un dia d’aquesta setmana, em sembla que dijous, Conchita Zendrera, la traductora dels àlbums de Tintín al castellà, va complir cent anys. El seu nebot Luis Zendrera, director de l’editorial Juventud/Joventut que el pare d’ella va fundar, em confirma que cada matí la Conchita segueix prenent un bany de mar a Cadaqués, on viu. “És un cas!”

Els que tenim una edat vam començar a llegir Tintín en castellà. Les versions de Conchita Zendrera, doncs, ens van marcar. Ens sabem frases de memòria. Ara me’n ve al cap una: “Heredé la gracia de mi tío Anatolio, que era peluquero”. La diu Serafín Latón (en català, posteriorment, Serafí Llantió) a El asunto Tornasol. La traductora va tenir d’entrada vacil·lacions a l’hora d’anomenar el professor “una mica dur d’orella”: Silvestre? Mariposa? Al final es va imposar Tornasol, seguint la literalitat de l’original francès. En canvi, va mantenir sempre que els policies Dupond i Dupont fossin Hernández i Fernández. Petits detalls davant l’encert general.

Jo anava a la llibreria del meu oncle Tria a llegir els Tintín. M’agradaven amb deliri. Un dia l’oncle em va dir que en triés un, per regalar-me’l. Vaig optar per El tesoro de Rackham el Rojo sense saber que era la continuació d’un altre, El secreto del Unicornio. Tots els àlbums els vaig llegir barrejats. En uns Tintín era un jove estilitzat que es feia acompanyar del capità Haddock, la gran troballa de la sèrie, el Sancho Panza que dona la replica i espavila el protagonista, sempre una mica encarat; en altres àlbums era un vailet rodanxó que anava sol. Una vigília de Nadal, passant per davant la desapareguda Llibreria Francesa de la Rambla amb el pare vaig veure a l’aparador un Tintín que l’oncle no tenia. Era Stock de Coque. El pare em va dir que, pel títol i la situació, segurament era en francès. L’oncle el va rebre, en castellà, i per Reis ja el tenia. Mai el capità ha proferit tants improperis i tan creatius. La Conchita Zendrera els va treballar a fons.

Un dia Tintín va començar a parlar en català. Un amic em va dir que reia més en castellà. Fins a tal punt actuen el costum i la fatalitat. Tots els més joves que nosaltres han rigut de valent amb el català noucentista de Joaquim Ventalló. Traduir Tintín prova: Ventalló va arribar als 97 anys.

Tinc tots els àlbums. Alguns en castellà, uns altres en català. Per celebrar l’arribada de l’home a la Lluna ara fa cinquanta anys vaig llegir fa poc els dos volums de l’expedició lunar de Tintín i els seus companys. Un jove inexpert, un borratxo, un savi sord, dos pallassos, un traïdor... i hi arriben. Els pallassos són en el primer Hernández i Fernández i en la continuació Dupond i Dupont. Agraït, Joaquim Ventalló; per molts anys, Conchita Zendrera.