Desigualtats

S’ha publicat el darrer informe anual de Crédit Suisse sobre la riquesa (no la renda) global al món. L’anàlisi més àmplia de la riquesa global i de les desigualtats en la seva distribució. S’hi mesura la riquesa –actius financers (caixa, bons, estocs, fons de pensions,...) i actius reals (cases, terrenys,...)– neta –deduïts els deutes– de les famílies. El 2018, la riquesa global va créixer un 2,6% fins a 360 trilions de dòlars i la riquesa mitjana per adult va créixer un 1,2% fins a un rècord de 70.850 dòlars. Els que contribueixen més a aquest creixement són els EUA, la Xina i Europa, que són els que tenen més rics milionaris.

Aquesta riquesa es distribueix d’una manera molt desigual. A mitjan 2019 el 50% dels adults menys rics posseïen menys d’un 1% de la riquesa global, mentre que un 10% dels adults més rics en tenien un 82% i un 1% dels més rics posseïen un 45% de tots els actius de les famílies. Uns nivells molt més elevats que les desigualtats en la distribució de la renda o de qualsevol altre indicador global de benestar. Una gran majoria de les famílies del món no tenen cap (o molt poca) riquesa. Això fa que la gent d’un país capitalista avançat econòmicament, amb alguns estalvis i/o propietaris d’una casa/pis, molt probablement estarà entre el 10% dels més rics del món (109.430 dòlars de mitjana).

També acaba de sortir el darrer llibre de Zucman i Saez (El triomf de la injustícia), centrat en les desigualtats en la distribució de la renda i la riquesa als EUA, en les seves causes i possibles solucions. Des del 1980 hi ha més desigualtats. Per als que guanyen menys, la renda mitjana abans de pagar impostos s’ha estancat i paguen més impostos. En canvi, els que guanyen més han vist créixer la renda mitjana i baixar els seus impostos. La menor progressivitat impositiva és deguda a: la disminució dels impostos sobre el capital; l’evasió i l’elusió fiscals; i les possibilitats de les firmes multinacionals de pagar impostos als paradisos fiscals. Per disminuir les desigualtats proposen frenar l’evasió impositiva de les empreses, posar un impost sobre la riquesa del 10%, i una imposició sobre la renda progressiva per finançar la sanitat i l’educació que permeti reduir la regressiva imposició sobre el consum.

Però, com ha assenyalat l’economista britànic Michael Roberts, el control real de l’economia, la riquesa i el poder als països capitalistes avançats està en mans, sobretot, de les grans empreses i els seus lobbys i no dels bilionaris individuals. Un impost sobre la riquesa permetria disminuir les desigualtats i augmentar la recaptació, però el poder i el control de l’economia continuaria en mans de les grans empreses. De fet, l’augment de les desigualtats a les economies desenvolupades des del 1980 –que ja existien en menor mesura abans– coincideix amb les polítiques restrictives del neoliberalisme (retallades de salaris i serveis públics) per recuperar els nivells de rendibilitat del capital que havien disminuït durant els anys 1950 i 1960.