Damunt d’Espanya

L’opressió nacional continuada crea un marc mental fet pels estats despersonalitzadors que converteix en normal allò que no ho és. El Tractat dels Pirineus (1659), que esqueixà Catalunya, i tres segles llargs d’alienació han cavat una profunda rasa entre el nord i el sud, entre Catalunya Nord i el Principat, com s’ha vist amb el tall al Pertús. La desorientació dels mitjans de comunicació –i d’alguns manifestants– ha estat monumental i no és, malauradament, només cosa d’ara. La denominació geogràfica ha comportat l’ús absolutament arbitrari de conceptes com català, francès o espanyol, de manera que, per referir-se al que succeïa al Vallespir (el Pertús), es parlava de la banda francesa i de la Jonquera per avall, de la part catalana, com si la gent del Pertús i fins a Salses no fossin catalans. Paradoxalment, molts dels gendarmes eren catalanoparlants i s’adreçaven als manifestants en aquesta llengua, en contrast amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil de la banda catalana, i mentre a França parlaven català, a Catalunya ho feien en espanyol! Si Perpinyà és a França i no a Catalunya, en justa correspondència Girona deu ser a Espanya, atès que el Principat no té el monopoli de la catalanitat toponímica. Una mínima consciència d’unitat nacional, cultural i lingüística exigeix l’ús adequat de paraules i conceptes, perquè no podem acceptar com a nostres les idees mentals d’aquells que ens oprimeixen.

La idea de Països Catalans té ara un pes menor en l’independentisme català i en molts dels seus dirigents i aquest buit referencial ens afebleix enormement. Però si l’operació urnes va ser possible, si el senador Francesc Calvet, batlle del Soler, promogué manifestos de membres de l’Assemblea Nacional o el Senat de París a favor dels presos i exiliats; si Claudi Ferrer, batlle de Prats de Molló, va fer de mitjancer al Pertús, amb llaç groc inclòs; si Júlia Taurinyà presideix la nova delegació nord-catalana del Consell per la República, no és pas per la proximitat geogràfica amb el Principat o per un rampell sobtat de solidaritat internacionalista, sinó perquè els patriotes de Catalunya Nord que custodiaren les urnes, els dos batlles esmentats i na Júlia són catalans com nosaltres. Fa una mica d’angúnia, en aquestes alçades, haver d’insistir tant en aquestes obvietats, però quan llegim titulars de notícies com “els manifestants es desplacen ara cap a la part catalana” alguns ens quedem tan perplexos com desorientats, atès que el titular no té el mateix sentit per algú de Perpinyà que per a algú de Figueres. Per a molts dels primers, els del sud són, simplement, espanyols, ja que els catalans són ells, amb la mateixa naturalitat que, del sud estant, hom parla de francesos per a referir-se als catalans del nord. En fi, tan senzill que fora esborrar la frontera mental i parlar de l’Empordà o del Rosselló o el Vallespir, sense caure en el parany estatal establert de referir-nos, amb total frivolitat, a França o Espanya.

Sovint s’obliden coses elementals, com ara que la mítica muntanya del Canigó, tan present en la nostra cultura popular, és al Conflent, on fa dècades que se celebra la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, municipi on és enterrat Pompeu Fabra, igual que, justament al Pertús –en terra catalana però a l’exili–, reposa Rovira i Virgili. Des del costumisme popular d’Albert Saisset, fins a Joan-Lluís Lluís o Daniel Bezsonof, la literatura catalana seria una altra cosa sense noms tan sòlids com Josep Sebastià Pons, Edmond Brazès, Carles Grandó, Gumersind Gomila, Jordi Pere Cerdà, Simona Gay, Jordi Carbonell, Pere Verdaguer o Renada Laura Portet, entre altres. Ni ho seria la pintura sense Jacint Rigau, ni l’escultura sense Arístides Maillol i Gustau Violet, ni la ciència sense Francesc Aragó, ni la música i la cançó sense Jordi Barre, sense Pascal Comelade, Gerard Jacquet, Joan Pau Giné, Pere Figueres, Maties Mazarico, Gisela Bellsolà o el grup Blues de Picolat, amb molts d’altres, ni el coneixement de la cuina catalana sense Eliana Thibaut i Comelade, ni l’art català seria el mateix sense l’ombra de Ceret, ni...

Mentre convertim els catalans en francesos i la terra en França, hi ha qui a Catalunya Nord fa possible les escoles catalanes Bressola i Arrels, o Ràdio Arrels, o les colles castelleres, i continua la tasca a la Universitat d’Alà Bailac-Ferrer, o l’activisme permanent de Raimon Gual o Joan Becat, o el caràcter precursor de Miquel Mayol, fent el pas del catalanisme folklòric al moviment polític de reivindicació nacional i tantes altres iniciatives. No és estrany que, francesitzant-los des del sud, hi hagi catalans de Perpinyà que diguin, irònicament com a resposta, que ells viuen a Catalunya, situada just al damunt d’Espanya.