Onada de persistència

Dimarts passat, a quarts de set del vespre. Ja negra nit. Fileres i fileres de gent abrigada fins a les celles i carregada amb motxilles es dirigeixen cap a la sortida de l’AP-7 a Salt. El flux de persones és continu. I arriben des de diversos punts. Gent de totes les edats. Molts joves, però també una bona colla d’entrada edat. Fa pocs minuts que s’acaba de fer la crida a tallar l’autopista i la resposta és immediata. Fa la impressió que la gent ja estava preparada de feia estona i que només havia de rebre un petit estímul per posar-se en marxa. Com els corredors d’una cursa de velocitat que estan en posició, concentrats en el tret a l’aire que dona la sortida. El dia abans ja s’havia produït el tall a la frontera. Un altre èxit de convocatòria, d’organització i de resposta.

Una vegada més, i ja acumulem més d’un mes, la ciutadania demostra a peu de carrer que no està disposada a empassar-se com si res el gripau de la sentència del Suprem. Fa que s’acabin els adjectius d’admiració per aquesta onada de persistència i voluntarietat ciutadana. I el que vindrà. Perquè no hi ha ni desgast ni ganes de deixar-ho estar. El PSOE parla de recuperar la convivència a Catalunya. Però aquí la convivència no s’ha trencat. El que ja no té solució és la desconnexió mental i política dels catalans envers l’Estat espanyol. I com menys diàleg hi hagi, més protestes es produiran. I com més repressió s’imposi, menys s’aturarà el tsunami ciutadà.