Parlar de valors sense dir res

Després de molts anys de treballar amb empreses, organitzacions i administracions públiques hem arribat a una conclusió que no per tòpica deixa de tenir interès: en moltes d’elles, quan analitzen la seva activitat i pensen sobre ella, hi ha una preocupació sincera pel que, sintèticament, en diuen “els valors”. Ara bé, aquesta conclusió ve acompanyada d’una constatació. Quan s’incorporen els valors a l’agenda gairebé sempre es fa com si hom passés a parlar d’un tema nou, una mena d’apartat diferent, específic, amb entitat pròpia i separada de tot el que s’ha parlat abans i del que s’ha de parlar després. Ras i curt: hi ha una preocupació sincera pels valors, però, habitualment, quan hom parla del que fa no parla de valors; i quan parla de valors, no parla del que fa. No cal dir que això no vol dir que hom s’instal·li en una mena de bla-bla-bla vaporós, perquè sempre se sol recórrer a l’exigència que els valors cal “aplicar-los”. Però parlar-ne, el que se’n diu parlar-ne, sempre és una activitat específica i separada. Cosa que de seguida fa caure en la temptació d’encarregar-ho a suposats especialistes o al consultor de torn.

D’aquesta manera el discurs sobre els valors fàcilment esdevé subsidiari o instrumental. I de vegades alguna cosa pitjor: quan parlar de valors és sobretot una manera de parlar malament dels altres, de les seves incoherències o, directament, dels seus incompliments. Sovint hem dit que hi ha un element clau per a diagnosticar quin ús es fa del discurs sobre els valors: no preguntar-se què es diu, sinó preguntar de qui es parla. És a dir, si és un discurs en primera o en tercera persona (sigui del singular, sigui del plural).

Vol dir tot plegat que hem de deixar de parlar-ne? No és pas aquesta la nostra posició. Una possible pista de sortida és explorar la diferència entre parlar-ne en primera o en tercera persona. En el segon cas els resultats solen ser una llista impecable de principis generals amb els quals no és possible no estar d’acord. Per això, al capdavall, totes les llistes de valors corporatius i institucionals són tan predictibles i s’assemblen tant. Quan se’n parla en primera persona, la pregunta rellevant no és què pensem sinó què compartim i què volem compartir. El focus no és quines idees tenim, sinó què és el que ens vincula els uns als altres, en les maneres de prendre decisions, d’actuar i de relacionar-nos amb l’entorn. I, per tant, no la pregunta abstracta sobre quina és la nostra identitat, sinó la pregunta concreta sobre amb què ens identifiquem (nosaltres) i amb què ens identifiquen (els altres que es relacionen amb nosaltres).

Parlar –i pensar– sobre valors en el si d’una organització no és parlar de definicions sinó d’interpretacions, no és predicar, sinó vincular la parla amb la pràctica. Òbviament, és important tenir un marc de referència clar. Però si del que es tracta és de construir relacions i maneres de procedir en un context determinat, aleshores la referència no és la definició d’ideals, sinó la realització de pràctiques possibles. Dit en altres paraules, els valors esdevenen significatius si formen part de la conversa ordinària quan es parla de prioritats i presa de decisions. I aleshores hi ha tres components que esdevenen imprescindibles. En primer lloc, l’exemplaritat. Dissortadament s’ha parlat molt de responsabilitat i, comparativament, molt menys d’exemplaritat. L’exemplaritat no és una mena de perfecció tan impecable com impossible. L’exemplaritat és una trajectòria que articula de manera plausible, coherent i constant una manera de parlar i una manera de fer. En segon lloc, la socialització: si els valors són tan important com se sol dir en una organització o institució, qui i com té cura dels processos de socialització de les persones i del fet que siguin significatius i rellevants també en termes de valors? En tercer lloc, institucionalització. Amb això no ens referim a penjar més documents al web corporatiu, sinó al fet que els processos organitzatius arrelin en la cultura de l’organització i siguin comprensibles també en termes de valors (sobretot si partim del supòsit que sovint no ho són des de cap punt de vista); comprensibles vol dir comprensibles, no perfectament coherents. Aquest tres punts convergeixen en un punt d’intersecció: els valors no cal que siguin objecte de declaracions, però s’han de fer presents en les converses. Si ho haguéssim de dir de manera exagerada, diríem que sobren declaracions i falten converses: espais on parlar del que es fa, de com es fa i de per què es fa s’integren en un únic parlar.

Comptat i debatut, no es pot parlar de valors parlant només de valors. I no es pot parlar de reptes –i de pràctiques!– concrets sense parlar també de valors; ni es pot parlar de valors sense parlar també de reptes –i de pràctiques!– concrets.