Les ajudes a la banca

El Banc d’Espanya ha anunciat, sense despentinar-se, que les ajudes al sector financer durant la crisi s’han disparat fins als 65.725 milions d’euros. D’aquests, 42.561 els ha aportat l’Estat, és a dir, vostè, el seu veí i el fruiter que els ven a tots dos les pomes i que aquest mes no es pot comprar unes sabates perquè ha d’abonar la quota d’autònom. Ara fa just un any, el mateix Banc d’Espanya va admetre que la banca amb prou feines havia retornat un 8,03% de les ajudes percebudes. Mentrestant, la xacra dels desnonaments no s’atura. Catalunya segueix encapçalant un rànquing ben nefast, amb una mitjana de 38 desnonaments al dia. Si bé és cert que els que tenen l’origen en una execució hipotecària han baixat al voltant d’un 30%, no és menys real que qualsevol fill de veí està obligat a sufragar fins a l’últim cèntim del deute amb una entitat bancària si no vol veure com el pes de la justícia recau sobre ell. En canvi, la banca no sembla tenir l’obligació de correspondre amb un comportament similar i ni tan sols afluixa sabent que la seva salvació depèn de molts ciutadans com els que vol expulsar. De la mateixa manera que si jo suspenc en la gestió de la meva economia no vindrà ningú a donar-me copets a l’esquena ni a injectar-me uns quants euros sense contrapartida, no puc entendre per què el sector financer té màniga ampla. O potser s’entén millor quan llegeixes exemples de com els bancs condonen deute als partits. Quid pro quo.