La por com a arma

Divendres passat l’Audiència de Lleida va acceptar el recurs de les defenses de quatre dels joves empresonats en la setmana posterior a fer-se pública la sentència del procés al·legant que la presó provisional en aquest cas és una mesura massa “perjudicial”, ja que no existeix risc de fugida ni de reiteració delictiva, ja que les manifestacions a la ciutat han disminuït, i que els quatre joves no tenen antecedents penals. Amb paraules molt semblants, diversos jutjats o audiències han anat alliberant els joves. Dels 29 empresonats, encara en queden set. D’entrada, sembla que els jutjats de guàrdia van pecar de l’aplicació de la síndrome de l’alarma social, un supòsit que, recordem-ho, va caure del Codi Penal l’any 2003. A més, és injustificable que el sistema permeti que algú passi un mes a la presó perquè la instància superior acabi dient que la mesura és desproporcionada. I és brutal que, com passa en el cas de tres joves de Girona, l’argument per no alliberar-los és la manca d’arrelament familiar perquè són menors que van arribar no acompanyats. O que dos dels de Lleida siguin deportats tot i que, en aquest cas, sí que estan arrelats. Discriminació rere discriminació.

La clau, però, és que l’Estat ha decidit que la seva venjança per l’èxit de l’1-O serà una onada repressiva que no s’aturarà amb els caps de turc, els presos polítics, condemnats per sediciosos quan els sediciosos, en tot cas, vam ser els que vam anar a votar. La repressió usarà, fins on se’ls deixi, la por. La por que volen fer sentir a cadascun dels citats per haver tallat l’AP-7, que a França rebran una multa d’uns pocs euros però que a l’Estat espanyol poden ser acusats de terrorisme; la por que volen fer sentir a qui denuncia els cops que va rebre l’1-O i que veu com el fiscal li gira la declaració per acabar-lo acusant de desobediència, o la por que volen fer sentir a qui piula criticant estaments policials o judicials en exercici del seu dret a la llibertat d’expressió. La por com a arma.