Llambordes

Les llambordes van a menys. Malgrat els intents d’un polític català ara vingut a menys i dimissionari poques hores després dels últims comicis, les llambordes van perdent terreny. La seva funcionalitat i durabilitat havien permès que durant unes èpoques de la humanitat acaparessin bona part de les vies més transitades. Avui, però, em fixo en les que queden a la ciutat de Girona. Són pocs trams, però el més greu és l’estat que presenten alguns d’aquests pocs metres en què el paviment es manté amb aquest material. Ara que el consistori ha previst reasfaltar diversos espais de la capital que els cal una nova capa de quitrà per garantir la confortabilitat del conductor, seria bo també remirar-se com estan els trams de llambordes.

Fa anys, amb encara el govern tripartit al consistori s’havia fet pública la voluntat que aquest tipus de paviment quedés restringit només a algunes zones del Barri Vell, per mantenir aquest aire antic que ens rememora a l’edat mitjana i perquè ajudi el nostre call jueu a obtenir el títol de patrimoni de la humanitat per la Unesco. Ara, però, una colla d’anys després d’aquell anunci, les llambordes que es mantenen a Girona presenten un estat deplorable en alguns casos que posa en perill la seguretat del mateix trànsit. Una de les cruïlles que es mantenen amb llambordes és la de la Gran Via amb Joan Maragall, just a la plaça mig oblidada Priscil·la de Fortià. Si el vehicle prové des de correus direcció al mercat del Lleó, ja són molts els que hi fan una ziga-zaga a l’estil fórmula 1 per evitar malmetre l’amortidor i colpejar la carcanada. En el sentit invers, la poca homogeneïtat de les llambordes també fa saltar els ocupants com si encara anessin amb el saltamontes de les Fires. No és cap fet casual ni aïllat. Tot el tram de davant de la Casa de Cultura també es va transformant en un paviment cada cop més irregular. Convindrem que en aquest punt les llambordes agombolen amb exquisidesa les pedres de l’antic hospital de Santa Caterina i la mateixa Casa de Cultura. En canvi, a l’anterior punt esmentat una bona capa d’asfalt a la cruïlla no hi faria cap mal. Tampoc presenta un millor estat el tram de llambordes a la plaça Poeta Marquina –la del bar Núria, com la continua anomenant tothom– o no gaire lluny d’aquesta plaça, al carrer Álvarez de Castro. Tots són vials on el trànsit, inclosos els pesants busos urbans i alguns d’interurbans, hi és intens i malmet encara més aquest paviment, que d’entrada és més durador i eficient que cap asfalt, però que sense el manteniment adequat acaba sent un problema i posa en perill la seguretat dels que hi transiten.