Opinió

Vuits i nous

Escàndol a la biblioteca

“S’ha mort el conserge que volia disciplinar els joves dels seixanta

S’ha mort als noranta-cinc anys Agustí Robert. M’ho fan saber els seus fills Pere i Teresa, tots dos amics. Agustí Robert havia estat el con­serge de la bibli­o­teca de la Caixa d’Estal­vis de Mataró –després Caixa Laie­tana– el temps que la vaig freqüentar, d’estu­di­ant. La bibli­o­teca ocu­pava una sala molt gran d’un edi­fici preciós de la plaça de Santa Anna, al cen­tre de la ciu­tat. L’edi­fici no exis­teix. Totes les coses pre­ci­o­ses que va fer la Caixa de Mataró les va des­truir sis­temàtica­ment la Caixa Laie­tana, l’enti­tat inclosa. No s’ha vist mai una con­cen­tració tan gran de nou-rics i depre­da­dors al món occi­den­tal. Recordo l’olor de radi­a­dor rees­cal­fat i de pin­tura a l’oli que feia la bibli­o­teca a l’hivern, que és quan hi anava. Al pis de dalt hi havia una sala d’expo­si­ci­ons. L’olor dels radi­a­dors escal­fava només ensu­mar-la. A casa feia molt més fred. Al cine els fes­tius o a la bibli­o­teca els fei­ners, vam apro­fi­tar molt la calor sub­mi­nis­trada per ter­cers.

Al fons de la sala de lec­tura hi havia una estrada ocu­pada per tres bibli­o­tecàries. Les més joves, una morena i l’altra rossa, ens feien anar una mica de cap. Al cos­tat tenia el des­patx el senyor Claudi Mayol, enorme direc­tor de l’esta­bli­ment. En un racó de la sala, entrant a mà esquerra, Agustí Robert ocu­pava la petita taula des­ti­nada al con­serge. Lle­gia. Tenia tant per triar... Periòdica­ment aban­do­nava la posició i reco­llia de les tau­les els lli­bres que les bibli­o­tecàries després orde­na­ven. Un dia jo i el meu amic Jaume ens vam pre­gun­tar: ¿tu de gran, què pre­fe­ri­ries ser, Mayol o Robert? Teníem vocació de viure sub­mer­gits en una bei­xa­mel sense gru­molls.

La tran­quil·litat es va tren­car quan van irrom­pre en massa a la bibli­o­teca nois i noies de totes les esco­les de la ciu­tat. Érem els nas­cuts als prolífics anys cin­quanta. Érem molts. Nois i noies: la bar­reja que no es produïa a l’escola tenia lloc a la bibli­o­teca. Anàvem a lli­gar. Anàvem a fer-nos notar. Vam aca­bar fent l’ani­mal perquè sí, sense raó ni pie­tat. L’Agustí Robert no va poder lle­gir mai més cap lli­bre ni seure a la tau­leta. Es va con­ver­tir en un poli­cia. Ine­ficaç: no estava pre­pa­rat per a aquell ter­ratrèmol gene­ra­ci­o­nal. Ens van des­ti­nar a una sala del pis de dalt. Els bra­muls, els llançaments de papers i bos­ses van anar a més. Un desori, una sal­vat­jada. Jo em vaig dei­xar endur pel clima. No tinc cap motiu per estar-ne con­tent. N’estan els altres? Jo diria que no, ni apel·lant a l’espe­rit del Maig francès, tan com­pren­siu amb els exces­sos juve­nils.

Últi­ma­ment veia Agustí Robert asse­gut en un banc de la plaça. Era la bon­dat feta carn. L’any pas­sat, l’última vegada que el vaig veure, em vaig pro­po­sar dema­nar-li dis­cul­pes a la pròxima. La seva filla em diu: “L’any pas­sat? En fa sis que no sor­tia de casa.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia