Escàndol a la biblioteca

S’ha mort als noranta-cinc anys Agustí Robert. M’ho fan saber els seus fills Pere i Teresa, tots dos amics. Agustí Robert havia estat el conserge de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Mataró –després Caixa Laietana– el temps que la vaig freqüentar, d’estudiant. La biblioteca ocupava una sala molt gran d’un edifici preciós de la plaça de Santa Anna, al centre de la ciutat. L’edifici no existeix. Totes les coses precioses que va fer la Caixa de Mataró les va destruir sistemàticament la Caixa Laietana, l’entitat inclosa. No s’ha vist mai una concentració tan gran de nou-rics i depredadors al món occidental. Recordo l’olor de radiador reescalfat i de pintura a l’oli que feia la biblioteca a l’hivern, que és quan hi anava. Al pis de dalt hi havia una sala d’exposicions. L’olor dels radiadors escalfava només ensumar-la. A casa feia molt més fred. Al cine els festius o a la biblioteca els feiners, vam aprofitar molt la calor subministrada per tercers.

Al fons de la sala de lectura hi havia una estrada ocupada per tres bibliotecàries. Les més joves, una morena i l’altra rossa, ens feien anar una mica de cap. Al costat tenia el despatx el senyor Claudi Mayol, enorme director de l’establiment. En un racó de la sala, entrant a mà esquerra, Agustí Robert ocupava la petita taula destinada al conserge. Llegia. Tenia tant per triar... Periòdicament abandonava la posició i recollia de les taules els llibres que les bibliotecàries després ordenaven. Un dia jo i el meu amic Jaume ens vam preguntar: ¿tu de gran, què preferiries ser, Mayol o Robert? Teníem vocació de viure submergits en una beixamel sense grumolls.

La tranquil·litat es va trencar quan van irrompre en massa a la biblioteca nois i noies de totes les escoles de la ciutat. Érem els nascuts als prolífics anys cinquanta. Érem molts. Nois i noies: la barreja que no es produïa a l’escola tenia lloc a la biblioteca. Anàvem a lligar. Anàvem a fer-nos notar. Vam acabar fent l’animal perquè sí, sense raó ni pietat. L’Agustí Robert no va poder llegir mai més cap llibre ni seure a la tauleta. Es va convertir en un policia. Ineficaç: no estava preparat per a aquell terratrèmol generacional. Ens van destinar a una sala del pis de dalt. Els bramuls, els llançaments de papers i bosses van anar a més. Un desori, una salvatjada. Jo em vaig deixar endur pel clima. No tinc cap motiu per estar-ne content. N’estan els altres? Jo diria que no, ni apel·lant a l’esperit del Maig francès, tan comprensiu amb els excessos juvenils.

Últimament veia Agustí Robert assegut en un banc de la plaça. Era la bondat feta carn. L’any passat, l’última vegada que el vaig veure, em vaig proposar demanar-li disculpes a la pròxima. La seva filla em diu: “L’any passat? En fa sis que no sortia de casa.”