Deu anys de l’editorial

Benvolguts lectors; el proppassat 26 de novembre es van complir deu anys d’aquell magnífic editorial de dotze diaris catalans anomenat La dignitat de Catalunya. Des de la perspectiva històrica i d’evolució política es pot constatar que aquell escrit, consensuat entre dotze diaris molt diferents, posava clarament el dit a la nafra d’una qüestió, a voltes maquillada, que és que la carpeta catalana és un contenciós polític de primer ordre i, a més, va molt més enllà de ser un assumpte intern de l’Estat espanyol per convertir-se en un afer polític d’abast europeu. És curiós que, deu anys més tard, aquells dotze rotatius ara en serien onze, ja que aquest diari que ara esteu llegint va néixer de la fusió de dos d’aquells rotatius, com són El Punt, en un principi de les comarques gironines, i l’Avui, d’abast nacional català. És especialment destacat que es posessin d’acord dotze mitjans de premsa d’ideologies molt diverses –per exemple La Vanguardia no tenia res a veure amb El Punt, o les similituds que hi pogués haver entre l’Avui i El Periódico eren molt poques–. Per altra banda, les característiques i el volum, tan diferents, entre uns diaris d’àmbit local, com ara el Diari de Sabadell o el Diari de Terrassa, i uns altres rotatius d’abast regional, com ara El Segre i en aquells moments El Punt, i diaris molt potents –que es distribuïen a tot l’Estat espanyol i part d’Europa– també feien difícil posar-se d’acord. Cal reconèixer que tant Josep Antich, director de La Vanguardia el 2019 (ara molt allunyat del seu exdiari), com el seu homònim d’El Periódico Rafel Nadal van saber aplicar grans dosis de consens i perseverança per poder parir un editorial conjunt tan ben escrit i argumentat; de tota manera, cal felicitar els 12 directors que exercien les seves funcions en aquella època. Ara, deu anys després, hem d’aprendre molt d’aquell editorial comú, amb el contundent títol de La dignitat de Catalunya, ja que d’ençà del 2009 els diferents governs de l’Estat espanyol han comès moltes indignitats contra Catalunya, especialment l’1-O del 2017. De tota manera, en aquests moments caldria continuar fent pedagogia i difusió d’alguns extractes d’aquell editorial històric, com per exemple el que deia: “Valorar els grans esforços de solidaritat de Catalunya amb l’Espanya més pobra (en l’actualitat no tan pobra) i que la societat catalana no restarà indiferent davant la regressió civil i la repressió policial procedent de l’altiplà castellà.”