El pessebre de la Colau

A mi el pessebre d’aquest any de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el “pessebre de la Colau”, m’agrada molt. Potser, dispensin, perquè em recorda un que vaig fer de petit. Prop de casa va tancar una impremta. Vaig rescatar-ne un calaix compartimentat dels que fan o feien servir els tipògrafs per classificar-hi els tipus, les lletres. El vaig situar en posició vertical i a cada marc vaig col·locar una o dues figures del pessebre. S’acostava Nadal, evidentment. A l’estiu potser hauria optat per una altra iconografia. El Nen Jesús ocupava un compartiment; la seva mare, un altre no necessàriament a prop; la mula, en el seu, feia companyia a la dona que renta; els Reis anaven cada un pel seu compte. Fins i tot hi vaig situar un os de l’Omo. L’Omo era un detergent que regalava animals en miniatura fets de goma. Sempre sortia l’os, insistentment. Després de l’os, la zebra. Mai, l’elefant ni la girafa, que eren els que ens feien més il·lusió i anaven molt cotitzats. Un os i una zebra al pessebre? Tots els pessebres i en general tot el folklore de Nadal és un mostrari d’anacronismes, no tot s’ha d’atribuir a l’alcaldessa de Barcelona: l’àngel que en una cançó anuncia a Maria que “la nit de Nadal seràs verge i mare”, els pastors amb barretina que volen dur a sant Josep un tamboret “perquè no s’estigui dret”, la pinya d’Amèrica a taula... Ben mirat, aquell meu pessebre evocava un claustre o una portalada romànica, amb un departament per a cada figura. El de Colau, també. “És que hi ha elements ofensius i blasfems.” Vostès han mirat amb atenció la portalada de Ripoll?

La gent es queixa i rondina del pessebre de la plaça de Sant Jaume per les molt humanes ganes de queixar-se i també per infringir una manxiula a la persona que governa l’Ajuntament de Barcelona. Abans dels pessebres de Colau hi va haver els de Xavier Trias; abans, els de Maragall; abans, els de Porcioles... Dels de Porcioles no se’n lamentava ningú. ¿Perquè eren clàssics o perquè era l’època de Porcioles? Els ajuntaments de la democràcia, que s’havien de distingir dels anteriors, van fer amb els pessebres com Calixto Bieito a les òperes del Liceu: un repartidor del butà a La Bohème, una colla de caganers en una peça de Mozart i Montserrat Caballé enfilada al cim més alt de l’escenari, dins un marc com el del meu pessebre fet amb un calaix. No m’atribueixin més mèrits dels que em mereixo: la meva creativitat es va acabar allí. Passat Nadal vaig omplir els petits marcs amb ossos i zebres de l’Omo. El pessebre que faig ara és modern, però amb contenció. Me’l celebren.

Els espectadors del Liceu ja no admetrien una òpera amb decorats de paper. Si Colau recuperés la mula i el bou, l’esbroncarien.