Els ous de reig

Una de les demostracions que el planeta pateix el canvi climàtic és l’escassa presència dels bolets en els nostres boscos, a la caiguda de l’estiu i durant la tardor. Recordo, amb nostàlgia, les èpoques en què els nostres pares recorrien les muntanyes lloretenques del voltant, els turons de l’Àngel, els Hostalets, can Daura, can Boïgues, es Sot de Cabanyes, la Roca Grossa, coll de Llop, Rossell, Bandina, i el sector de Terra Negra, ja en territori tossenc i de Llagostera, i en tornaven amb uns bons cistells plens, sobretot, amb una espècie que resultava inconfusible a la vista i al paladar: els ous de reig. Segons els gurmets, és el millor bolet. En alguns llocs l’anomenen reig, a seques. En realitat, el nom llarg –ou de reig– fa referència al seu aspecte quan despunta, embolcallat d’un tel blanc i amb una forma d’ou dur evident. Quan són petits i tendres també reben el nom de quicous. Després el tel s’esquerda per la part superior, comença a veure’s un capell hemisfèric ataronjat que despunta, es va obrint, acaba formant una mena d’ombrel·la i pot agafar dels 5 als 15 cm d’alçada. Per la part de sota del capell destaquen un munt de làmines lliures d’un bell color groc. Fa bona olor i, quan és cuit, és consistent i té un gust excel·lent. Sol fer-se en alzinars, rouredes i suredes, en terrenys silicis i assolellats. En temps pretèrits fins i tot, a vegades, alguns amos de tallers tancaven unes hores per anar a fer de boletaire. Ara no els resultaria. Evidentment, tornaven amb mostres de tota mena. Junt als ous de reig recordo les cualbres –la morada, la picantor de la qual es disminuïa pelant-la, i la llora, més valorada, de color verdós–, les lleteroles, els escarlets, els siurenys –o ceps–, sempre molsuts, els rossinyols, mai corcats, i tants d’altres, i, és clar, si es recorrien les pinedes, els pinetells i els rovellons, que són una menja exquisida. Els boscos s’han urbanitzat, el clima l’hem modificat, les pluges no venen quan tocaria i els bolets cada vegada abunden menys. Els rovellons que hi ha al mercat els porten de fora i tenen un gust més insípid. No és el mateix. Els ous de reig (l’Amanita caesarea), com deia, gairebé ni es veuen i encara tenen un parent verinós, el reig bord (Amanita muscaria), amb un capell més vermellós tacat d’escames blanques. Hi ha gent que els confon i, per això, recela de tots. A Lloret menjar ous de reig és, ara, un luxe. Només està a l’abast d’alguns afortunats que saben reductes concrets on encara se’n troben.