Vuits i nous
El mecenes
Llegeixo en una nota interior del diari que el senyor Antoni Vila Casas afavorirà la Fundació Miró amb un milió d’euros. Jo hauria situat la notícia a portada, entre la conferència del clima de Madrid i les negociacions per formar govern a Espanya. Diré més: com que les negociacions per formar govern ens ocuparan molts dies i no tenen més urgència, hauria fet que les intencions del mecenes passessin a davant.
La Fundació Miró va ser notícia fa uns mesos per la crisi econòmica que l’afligeix. Part del personal que l’atén va ser despatxat. No s’organitzen a l’edifici domiciliat a Montjuïc aquelles grans exposicions que acumulaven cues a l’exterior. No hi ha diners. No n’arriben, sobretot, del Ministeri de Cultura. La donació promesa pel senyor Vila Casas superarà la que el ministeri tenia emparaulada. Un milió d’euros. Aviat és dit. Quedarà fraccionat en deu anys: 100.000 euros anuals fins al 2030. El senyor Vila Casas tindrà, quan s’acabi el flux monetari, cent anys exactes. És del 1930. Refreni, el lector, qualsevol comentari. Vila Casas és un supervivent. Els metges li van diagnosticar una malaltia funesta: no viuria més de dos anys. Va decidir per aquest motiu vendre una part del negoci farmacèutic que l’havia fet milionari i invertir en art, la seva passió. Els metges s’havien equivocat: va superar els dos anys. Com que els va superar de molt, la col·lecció d’art es va fer extensa. Per exhibir-la, va obrir centres expositius a Barcelona i altres llocs de Catalunya. Podria haver destinat el milió d’euros a aquests centres de la seva propietat. La condició de mecenes hauria quedat intacta per als que els visiten i valoren. Vila Casas, que considera Miró el millor artista català del XX, ha estat sensible a les dificultats de la fundació.
Hi ha benefactors que mantenen en secret les aportacions que fan. Ho suposo, és clar. Vila Casas ha decidit propagar la seva. No per fatxenderia sinó per veure si d’aquesta manera altres milionaris catalans el prenen d’exemple. Deu ser que no hi deu haver gaires mecenes anònims. El senyor Vila Casas, que es mou pels ambients on els diners corren, ho deu saber més bé que ningú. Joan Miró va ser mecenes d’ell mateix. L’obra permanent de la fundació és de donació pròpia. L’edifici magnífic de Sert que l’acull va ser pagat de la seva butxaca, em sembla que no m’equivoco. La donació i l’edifici necessiten manteniment, cures. L’empresari farmacèutic Vila Casas n’ofereix. Últimament els empresaris catalans parlen molt: volen estabilitat política, miren amb recel el moviment sobiranista i els pactes d’esquerres de què parlen les portades dels diaris... Tot per fer diners. Diners per a què? No ho pregunto jo. Els ho pregunta el senyor Antoni Vila Casas.