Opinió

Tribuna

El magisteri exiliat

Entre les moltes –moltíssimes– pèrdues que va patir Catalunya, gràcies al feixisme espanyol, amb el triomf d’aquest l’any 1939, cal comptar-hi el gran nombre de mestres que es va aconseguir exiliar. No oblido que molts dels seus col·legues van ser represaliats i víctimes del que ara s’anomena “exili interior”. Tots ells, malgrat que ho van passar molt malament, qui més qui menys va continuar fent sentir la seva benefactora presència a la societat. D’ells, també, potser amb la perversa idea que el seu càstig servís d’escarment per a tots els demòcrates, es feien córrer notícies des dels primers anys de la salvatge dictadura. Però dels que van poder anar-se’n no se’n digué absolutament res. Van preferir ignorar-los. No és una casualitat que els seus noms desapareguessin dels arxius, malgrat que en el seu destí hi figuraren amb intensitat.

No vull pas apropiar-me de les conclusions de Salomó Marquès i Sureda, a qui Rosa Sensat acaba de publicar un esplèndid llibre (1939: l’exili del magisteri de Catalunya) que sintetitza tot el que ell mateix, bàsicament preguntant per tot arreu, ha esbrinat de l’existència de prop de sis-cents mestres (el 12% del magisteri català d’aleshores) que es van escampar pel món. La meva intenció és aprofitar aquest espai per retre un homenatge sincer al professor Marquès per la seva feina de tants anys que ha aconseguit recuperar per a l’imaginari col·lectiu dels catalans la gran pèrdua que els va significar la sortida d’aquests homes i dones de gran qualitat moral i professional.

Va ser durant els anys vuitanta que Salomó Marquès, ja madur, va descobrir l’existència d’aquesta gent que va enriquir els diferents indrets on va anar a parar, principalment els dos països que, volent-ho o no, van acollir més refugiats: França, per raons de proximitat geogràfica, encara que ho va fer de mala gana, i Mèxic, que no tan sols els va obrir les portes sinó que, a més, va fer un gran esforç per venir-los a buscar i protegir-los tant dels mateixos francesos de dretes que dominaven el panorama com dels nazis i dels franquistes. La seva conclusió és contundent: aquesta emigració va representar misèria per a Catalunya i riquesa per als indrets on van anar a parar. Qui això escriu és testimoni de tot el que van fer de bo, especialment a la capital del país, però també en molts altres indrets de la gran República Mexicana: Veracruz, Monterrey, Tampico, Tijuana, Torreón, Chiapas i, entre d’altres, és clar, la gran capital de l’estat de Jalisco: Guadalajara.

L’any 1995, Marquès ja feia la primera d’un reguitzell de publicacions curtes i llargues sobre el tema, fins a arribar al que acaba de sortir i que ja he esmentat. Puc presumir que l’he vist treballar amb devoció i fins i tot recórrer amb ell més de 15.000 quilòmetres de carreteres mexicanes, parlant amb la gent i reunint material i notícies que han anat a parar als arxius gironins, on ha creat fins i tot un dipòsit per a la consulta de tot el que ha reunit. Marquès pot ben bé considerar-se una mena de padrí de la memòria que ara tenim d’aquell esplèndid magisteri que va anar a l’exili.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.